UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 28 d’abril del 2009

If

IF you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don't deal in lies,
Or being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise:

If you can dream - and not make dreams your master;
If you can think - and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build 'em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: 'Hold on!'

If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with Kings - nor lose the common touch,
if neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that's in it,
And - which is more - you'll be a Man, my son!

KIPLING, Rudyard

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

Aquesta versió és la traducció de Francesc Parcerisas en el llibre "Poesia anglesa i nord-americana" (Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985).

Això és poesia, i filosofia, i psicologia... brutalment ben expressada. Les condicions per arribar a ser un “Home”, no són precisament fàcils. Però el consol, el deseiximent davant les dificultats de la vida, hi és. Tota l’estona Kipling tracta de trobar el terme mig, o sigui, l’anar d’un cantó a l’altre, perquè la veritat és en moviment. Sigues bo, però no un santet. Sigues tossut, somnia, sense deixar de tocar de peus a terra, sense deixar de ser una persona humana ni tornar-te un cregut. Com que en aquesta vida tot el que puja baixa, tot el que baixa puja, no t’espantis si caus a terra. Aixeca’t, espolsa’t la pols, i continua endavant. “Treballar amb il.lusió està mal vist”, he llegit alguna vegada. Aquest poema és dels que es poden rellegir mil cops, amb efectes molt positius.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Final de recital

Enlluernat pels focus
miro l’obscuritat on sou vosaltres.
Els focus són aquesta il.lusió
de l’ombra on escolteu la claredat
de la meva ceguesa: tots portem
un auditori fosc dins de nosaltres
escoltant en silenci aquesta història
de la seducció sense esperança.
Estimar és ser distant.
L’amor és ser estranger, però vosaltres
sou l’hospitalitat d’aquest silenci
que m’ha escoltant sabent que dintre vostre
he deixat d’existir, que no hauré estat
més que l’ombra estimada d’algú altre.

MARGARIT, Joan Els motius del llop

En un recital de la dotzena que he anat de Joan Margarit, que no era pas a les fosques, un oient jove va demanar al poeta el per què d’“Estimar és ser distant. L’amor és ser estranger”: segons Margarit, amb això diu que ens estimem més quan ens trobem lluny que no pas quan estem “enganxats”. Molt romàntic, com sempre ho és aquest poeta. De totes maneres jo, que estimo la poesia gràcies a Margarit, tot llegint El llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, hi he trobat aquestes paraules a l’apartat 83: “Veure-hi és ser distant. Veure-hi clar és aturar-se. Analitzar és ser estranger”. No és la primera vegada que trobo una correspondència tan directa amb Margarit (a L’intrús de Benguerel, per exemple, hi ha un passatge en relació amb “Dona de primavera”). “Veure-hi clar” seria com estar enganxat a l’altre, “love is blindness”, l’amor és ceguesa, diu la cançó, els artistes del segle XX defensen la inconsciència, la nit, allò menys racional per fer art. Pessoa deu estar entre els llibres de capçalera de Joan Margarit, si no no s’entén! Pel que fa a la resta del poema, és perfectament intel.ligible, només dir que la paraula “seducció” per a aquest poeta no té les connotacions prejoratives que té per a molts, tan sols les dels desitjos més nobles, les dels somnis frustrats.

dissabte, 25 d’abril del 2009

La caixa negra

He sortit a perfumar el meu cos
de l'altre que m'espera.
M'he afaitat bé:
la mandíbula és terreny de bes.
Miro l'hora. La meva solitud
camina cap enrere.
Si ara fos un avió i m'estavellés,
us encegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.

FORCANO, Manuel

Poema que sorprèn perquè passa del més intranscendent, l’afaitat, la impaciència en esperar l’altre que el fa anar enrere en les busques del rellotge, a una imatge brutalment poètica: de tan enamorat, si ara ell fos un avió que s’estavellés, la caixa negra no en seria gens, de negra. Tindria una gran llum metafòrica, la del seu amor. Es troben pocs poemes amb una imatge tan impactant, en tan pocs versos.

dijous, 23 d’abril del 2009

Que mori el sentit!

Qualsevol discurs
comporta l’abús
de la seva institucionalització.

Que la significació
sigui diluïda
en el xàfec
de la crítica inherent
en la no-crítica
de la creació veritable

que no és sinó la que vol esborrar
el significat en plasmar-lo

tot deixant anar el llast

vil

de la coherència lògica
immanent en la tríade

feixuga i obligada

de subjecte-verb-predicat!

HAC MOR, Carles

Vet aquí una crítica a la crítica: qualsevol escrit és susceptible de ser interpretat abusivament. Perquè, més enllà de la lògica interpretativa de la “crítica inherent”, sempre queda allò que només es pot dir en aquelles paraules, la “creació veritable”. En voler plasmar el significat, l’esborra. Només queda el significant i el significat lògic, el de “subjecte-verb-predicat”, però es perden les connotacions, la referència externa, com per exemple el color blau té relació amb el mar. El títol ho diu tot, d’aquest poema. A vegades hi ha un plaer superior en llegir sense entendre.

dimarts, 21 d’abril del 2009

I

Segur m’assento en la columna ferma
dels versos en què resto,
l’influx innúmer no puc témer
del temps i de l’oblit;
que la ment, quan, pensant, en si contempla
els reflexos del món,
plasma esdevé de tots, i l’art el món
el crea, no la ment.
Així en la placa l’extern instant grava
el seu ésser, durant-hi.

PESSOA, Fernando, Odes de Ricardo Reis

Aquesta és la primera oda del llibre, i n’és una bona entrada. El poeta perdura en els versos, qui fa literatura dura. El poeta és com una placa en la qual s’hi grava el món exterior, un mirall, per això l’art és per a ell una cosa natural, “el món el crea”, no pas la ment. Seria com El carrer estret de Josep Pla, que consisteix a observar d’una manera “objectiva” els habitants d’un carrer. Però l’art és artifici, com ja indica la paraula, i no perquè un nen dibuixi de manera espontània ja és artista. És curiós com Reis considera igual l’artista que l’intèrpret, el qual també, al seu torn, seria un mirall de l’obra de l’artista.

diumenge, 19 d’abril del 2009

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

(ESPRIU, Salvador, en homenatge al Dr. Jordi Rubió)

Em meravella la manera com els poemes d’Espriu, ell que no solia mostrar-se gaire tendre, tenen una ambivalència que permet d’interpretar-los almenys en dos camps diferents: Catalunya, Països Catalans, per un cantó, i les relacions personals per l’altre. Hi veig un altre món encara: el de la carrera laboral o simplement d’afició o estudis. Les connotacions són infinites.

El "senyor", doncs, Catalunya, ha esdevingut gos, ha perdut la llibertat, la dignitat (per això la paraula "gos" ocupa un vers, denotant petitesa). De cara a sobreviure fa “la pilota”, o bé lladra inútilment (“gos que lladra no mossega”). Però tot el que baixa puja. A mi el tros “Mai no hem pogut,/ però, desesperar/ del vell vençut/ i elevem en la nit/ un cant a crits” em fa vibrar especialment, cantat per Raimon. El cant a crits és el que es fa a les jotes aragoneses, una delícia, no són pas lladrucs. No puc explicar res més: les paraules parlen soles, “vessen de sentit”.

“alçat, sense repòs,/ per sempre més”: un cop s’ha sortit del pou, hom no s’ha d’aturar. “Indesinenter” vol dir això: sense cesar.

divendres, 17 d’abril del 2009

Ronsard contempla la rosa

No tot són roses.
Hi ha herbes que ens enganyen
el tracte amb les olors.
Què tocar? Quan tocar?
La vida avança cega,
victoriosa i pura
en el seu laberint
de tendresa i desig.
Colliu les flors abans...
I quines són les flors?
La saviesa pensa,
o oblida el pensament?
Només resta la tarda,
la tarda que suavitza
l'excés de sol del dia,
l'excés de la tempesta,
la tarda, que ens esforça
a esdevenir nosaltres
i a ser enllà de nosaltres.

RONSARD, Pierre de

Entre el Carpe Diem -o la saviesa que dóna l’edat. Davant els raonaments, el seny -o bé la passió, la intuïció: amb què quedar-se, què és millor? Com saber si el que collim és una rosa, si val la pena un amor, quan és una qüestió tan immaterial que no la podem percebre amb els sentits? Avancem amb innocència pel “laberint” de les nostres relacions, però sols a la tardor de la vida podem fugir del nostre egoisme, amb “la indulgència que confereix l’edat” que deia Maurois.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Exegi monumentum

Què he fet? Què he fet?
He escrit sobre benzina.

COMADIRA, Narcís

El títol es tradueix així: “Vaig aixecar un monument”, o sigui, ha creat art. Ha escrit no sobre paper, que pot cremar, sinó sobre “benzina”, que pot explotar, en l’ànima del lector. Aquella explosió que és suficient per fer un lector fidel, que buscarà el mateix efecte en d’altres poemes incansablement. Curt i contundent, un bon final del llibre L’art de la fuga. “Les grandes formes, même dans les petits formats” (Pierre Bonnard).

dimarts, 14 d’abril del 2009

Encabits

Dolor meu, desconcert,
passions i desficis,
amors i tremolor,
rebrolls de goig, plaer,
encabits en llenguatge,
que limitats que sou!

I és l’única manera
que tinc per acotar-vos,
per poder-vos entendre.

Però allò que s’escapa
als contorns del llenguatge,
¿té existència real?
¿No sento més enllà?
¿Sóc més del que puc dir?

COMADIRA, Narcís, L’art de la fuga

Per un cantó, les paraules, els significants, no poden expressar-ho tot, no ho denoten tot. Però, per connotació, per la idea interior del que es diu, poden arribar a expressar molt, a trascendir. El que Margarit diu quan fa aquest vers: “Darrere les paraules només et tinc a tu”: o sigui, l’anhel de trascendència de la majoria de les persones, de trobar allò “inefable” (del que tant se’n riuen els poetes “realistes”). Aquest mecanisme és el que permet de trobar més d'una interpretació correcta a un text.

diumenge, 12 d’abril del 2009

El poema

Passen paraules com núvols
pel cel blanc del pensament.
Un vent tossut les agrupa
i en fa un text de borra, gris.
Només quan porta prou càrrega,
neix el poema: un llampec.

COMADIRA, Narcís, L'art de la fuga 2002

El que descriu aquest poema, de manera tan sintètica, es refereix a la formació d’un poema, igual com d’un temporal, però també igual que una discussió, una depressió, l’enamorament, o una revolució: el funcionament és gairebé perfectament anàleg. El llamp simbolitza la inspiració, que sempre és envoltada de núvols propiciadors.

divendres, 10 d’abril del 2009

Tarda fosca

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

VINYOLI, Joan

La tarda: el final de la vida, fosca i “amb crits vermells”, sinestèsia que parla de com un color fort és com si cridés, denota també una certa passió, com la de l’Edat Roja de Margarit, la passió pròpia de la tardor. La veu poètica es dirigeix a aquest crepuscle, carregant amb els anys, que són com“un gran feix de llenya molt seca”, perquè pràcticament no li queden restes de vida a aquesta veu. Però aquesta llenya seca es pot convertir en alguna cosa més, en cremar, en el fons com ho fa la poesia. La qual permet d’escalfar “les mans tan buides de tots dos”, el crepuscle,o sigui la mort, i la veu poètica alhora. És com dir que amb la poesia trascendeix ni que sigui per un moment la mort, que ja és alguna cosa. I potser aquesta poesia crema gracies a algun amor, que revifa.

dilluns, 6 d’abril del 2009

El gira-sol

El gira-sol
de tant adorar al Sol
n'ha presa la fesomia.
Tot el sant dia
el segueix amb sa mirada,
com l'aimador a l'aimada:
quan veu que neix a llevant
està rient,
quan veu que mor a ponent
està plorant;
llavors el dol
del gira-sol
és gran.(...)

VERDAGUER, Jacint

Un dels tics que solen caracteritzar la persona enamorada és la pèrdua d'identitat: "n'ha presa la fesomia", del sol. Com el gira-sol segueix el sol, també el qui estima prova de reflectir, amb la poesia sobretot, la llum de la persona estimada. Quan el sol se'n va, el dol és gran. "La lluna em ve a buscar", diu la cançó. La lluna també és com un gira-sol, en el fons. Em meravella aquest llenguatge tan directe, actual de Verdaguer. I sempre és així, aquest poeta.

diumenge, 5 d’abril del 2009

El meu amor sense casa

El meu amor sense casa.
L'ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor
sense
casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l'ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense
casa.
El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra
del meu amor sense casa.

MARÇAL, Maria Merçè

Casa s'associa amb casament, amb una llar. L'amor de la veu poètica, al contrari, arrela en el vent, i és tan espiritual, toca tan poc de peus a terra, com tots els elements que envolten aquest amor, que es van afegint de vers en vers. La "casa" apareix separada de la resta del vers, per denotar distància. En el fons, si alguna casa hi ha, és la poesia, vehicle d'aquest amor. Podria ser tant un amor perdut com un de present, però que no es pot tenir.

(Consulteu l'original a Viu la poesia, perquè no surt prou bé en el meu bloc, http://www.viulapoesia.com/pagina_2.php?itinerari=8&tipus=1&subtipus=2&idpoema=229)

dissabte, 4 d’abril del 2009

Mireu-me bé, sóc jo

Mireu-me bé, sóc jo:
qui escup i qui complau
qui crida i calla i pensa
i es fa cendra.
Qui recela i confia
i trau les dents
i amb les ungles arrapa
la insistència.
Qui menteix i enamora
qui diu la veritat i recula
i s’afona.
Qui s’està quiet i plora
i reviu, denuncia
i udola.
Mireu-me bé, sóc jo:
poema que ara s’escau
o que redola
que agafes o esmicoles
i a una altra cosa…

LLIBERÓS, Susanna «Cel·les», Viena Edicions, Barcelona, 2008

Les escales de la vida tothom les baixa com pot: fins i tot rodolant avall. Ningú pot assegurar que una maionesa lligarà, per experiència en cuina que tingui. Quan ens equivoquem, es pot considerar normal. Quan l'encertem, propina, que deia Pla. I som la mateixa persona. L'èxit i l'error són entrelligats. Un error pot portar a un altre error, o a l'èxit. Un èxit pot comportar un altre èxit, o no. "La vida és gloriosa i difícil alhora", deia Forster. Aquest poema és un èxit, per cert, per com ens fa pensar. En el fons, una cosa defectuosa pot arribar a ser més bella encara, per aquelles paradoxes de la vida.

divendres, 3 d’abril del 2009

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.

Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.

Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.

PONS, Ponç

L”“illa de mots” no és més que la poesia. La qual s’escolta, com els versos són per ser recitats. La poesia és com el vent, no es veu, però escriure és viure, i l’art ens humanitza: Puig i Ferreter deia que “L’home es redimeix per l’esperit”, tant com que “No hi ha res més inhumà que l’esperit”, depèn de qui ho diu. “t’ho diré passional:” i el que segueix, sembla una declaració d’amor a una dona, però no l’és: ja que potser no té cap dona a qui dir-ho, ho dedica a la poesia. I potser de rebot a algú altre, en el fons... L'amor s'envolta de poesia, la poesia s'envolta d'amor, els dos elements són pràcticament el mateix.

La tinta amb què s’escriu el poema és equivalent en importància a l’aigua del mar, perquè la immensitat del mar es troba en un sol vers. “sembram versos” perquè algú reculli “el nostre missatge en una ampolla”, que diu el cantant.

“que tenim el que dam”: en la poesia només s’hi troba el que s’hi porta. “Tots els homes s’agermanen/ on tes ales van tocant”, diu l’Himne a l’alegria de F. Schiller: semblant a “feim diversos un sol/ gran poema on no hi ha/ més pàtria que la vida”.
A la poesia és doncs un cant preciós a aquesta disciplina literària, la millor de totes.

dimecres, 1 d’abril del 2009

La paraula escrita

Des de la fatiga dels dies
el cos cerca un redós on estirar-se
a l'ombra del temps.
La consciència, feixuga i desperta,
escridassa.
El cor, cansat,
demana un alè
per seguir bategant.
Només, doncs, la paraula
escrita amb mà tremolosa
apaivaga el desig
que rosega les meves entranyes.
La paraula,
un pont,
que travessa desmesures.

MARGARIT TAYÀ, Remei (dins www.viulapoesia.com)

“La paraula escrita” no és res més que la literatura (leteradura, lletra sobre pedra, que perdura). “Des de la fatiga dels dies”: la vida, la “duresa fascinant de la vida” que deia l’altre Margarit, Joan. El “cos”, la ment, i l’ànima es projecten en els poemes contra aquesta fatiga. Poesia a l’ombra de la vida: “a l’ombra del temps”. La consciència és profunda i lleugera alhora, com ho venen a ser els poemes, i "escridassa", tot i ser per escrit, com el "cant a crits" d'Espriu. El cor demana fe per viure. Només la paraula escrita apassionadament permet d’alliberar la veu poètica del dolor d’estimar. La poesia és “un pont sobre aigües turbulentes” (Simon & Garfunkel), per als que no volen tocar de peus a terra, amb la realitat, més que l’imprescindible. Generalment, la paraula escrita té tan poc a veure amb la vida, com la lluna es troba lluny de la terra.