UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 10 d’abril de 2009

Tarda fosca

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

VINYOLI, Joan

La tarda: el final de la vida, fosca i “amb crits vermells”, sinestèsia que parla de com un color fort és com si cridés, denota també una certa passió, com la de l’Edat Roja de Margarit, la passió pròpia de la tardor. La veu poètica es dirigeix a aquest crepuscle, carregant amb els anys, que són com“un gran feix de llenya molt seca”, perquè pràcticament no li queden restes de vida a aquesta veu. Però aquesta llenya seca es pot convertir en alguna cosa més, en cremar, en el fons com ho fa la poesia. La qual permet d’escalfar “les mans tan buides de tots dos”, el crepuscle,o sigui la mort, i la veu poètica alhora. És com dir que amb la poesia trascendeix ni que sigui per un moment la mort, que ja és alguna cosa. I potser aquesta poesia crema gracies a algun amor, que revifa.