La caixa negra
He sortit a perfumar el meu cos
de l'altre que m'espera.
M'he afaitat bé:
la mandíbula és terreny de bes.
Miro l'hora. La meva solitud
camina cap enrere.
Si ara fos un avió i m'estavellés,
us encegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.
FORCANO, Manuel
Poema que sorprèn perquè passa del més intranscendent, l’afaitat, la impaciència en esperar l’altre que el fa anar enrere en les busques del rellotge, a una imatge brutalment poètica: de tan enamorat, si ara ell fos un avió que s’estavellés, la caixa negra no en seria gens, de negra. Tindria una gran llum metafòrica, la del seu amor. Es troben pocs poemes amb una imatge tan impactant, en tan pocs versos.
Fa 1 setmana
Entrades
1 comentari:
I tant! Aquesta imatge de la caixa negra de l'avió acompleix allò que s'atribueix a l'Homer (que una metàfora ha de ser com un raig de sol que ha d'encegar fins a l'espectador de la última fila) fil per randa.
Tremendo!
I ara, amb el permís de tothom, me'n vaig a afaitar, però d'una manera francament més prosaica i normal (el que no és poca cosa, amb els temps que corren d'ensurts desagradables).
Bon dia tinguem.
Publica un comentari a l'entrada