UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

I

Segur m’assento en la columna ferma
dels versos en què resto,
l’influx innúmer no puc témer
del temps i de l’oblit;
que la ment, quan, pensant, en si contempla
els reflexos del món,
plasma esdevé de tots, i l’art el món
el crea, no la ment.
Així en la placa l’extern instant grava
el seu ésser, durant-hi.

PESSOA, Fernando, Odes de Ricardo Reis

Aquesta és la primera oda del llibre, i n’és una bona entrada. El poeta perdura en els versos, qui fa literatura dura. El poeta és com una placa en la qual s’hi grava el món exterior, un mirall, per això l’art és per a ell una cosa natural, “el món el crea”, no pas la ment. Seria com El carrer estret de Josep Pla, que consisteix a observar d’una manera “objectiva” els habitants d’un carrer. Però l’art és artifici, com ja indica la paraula, i no perquè un nen dibuixi de manera espontània ja és artista. És curiós com Reis considera igual l’artista que l’intèrpret, el qual també, al seu torn, seria un mirall de l’obra de l’artista.