UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

(ESPRIU, Salvador, en homenatge al Dr. Jordi Rubió)

Em meravella la manera com els poemes d’Espriu, ell que no solia mostrar-se gaire tendre, tenen una ambivalència que permet d’interpretar-los almenys en dos camps diferents: Catalunya, Països Catalans, per un cantó, i les relacions personals per l’altre. Hi veig un altre món encara: el de la carrera laboral o simplement d’afició o estudis. Les connotacions són infinites.

El "senyor", doncs, Catalunya, ha esdevingut gos, ha perdut la llibertat, la dignitat (per això la paraula "gos" ocupa un vers, denotant petitesa). De cara a sobreviure fa “la pilota”, o bé lladra inútilment (“gos que lladra no mossega”). Però tot el que baixa puja. A mi el tros “Mai no hem pogut,/ però, desesperar/ del vell vençut/ i elevem en la nit/ un cant a crits” em fa vibrar especialment, cantat per Raimon. El cant a crits és el que es fa a les jotes aragoneses, una delícia, no són pas lladrucs. No puc explicar res més: les paraules parlen soles, “vessen de sentit”.

“alçat, sense repòs,/ per sempre més”: un cop s’ha sortit del pou, hom no s’ha d’aturar. “Indesinenter” vol dir això: sense cesar.