Darrere de cada carena
hi ha una plana nova infinita
puntejada del verd aspre dels matolls
per on corren els ramats de gaseles.
Hi ha una bellesa de la monotonia.
Paisatge a Damaraland
VILLATORO, Vicenç. L'espai immens. Quaderns de Namíbia
La monotonia, com allò clàssic, que no presenta contrast, que fins i tot és avorrit, com el paisatge del desert, de "l'espai immens" del títol, també pot ser bella. La buidor del que és buit, la buidor del que és ple, al capdavall.
Fa 1 dia
Entrades
3 comentaris:
La monotonia com a forma d'equilibri? No me la sé imaginar bella fora d'aquest poema.
Desconeixia aquesta faceta d'en Villatoro. Interessant!
Sílvia: que no és bell el desert?
Porquet: ja n'he publicat d'altres, d'aquest autor, molt bons, més que no pas aquest, diria.
Publica un comentari a l'entrada