UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 31 d’agost de 2011

La pàgina setanta

A Helena Bonals i Joana Navarro, per la seua amabilitat, estima per la literatura, intel·ligència i amistat


Els pètals de llum es fan d’aigua
mentre un lliri blanc es fon
en cascades immenses,
davall de les llunes de Saturn.

Una sendera de síl·labes gronxa
la infinita radiància de la vida
entre arbres immòbils amb brufols que contemplen
els núvols de la història i dels somnis.

En muntanyes d’infantesa
les roques es fan còmplices del verb
que sap cavalcar pels boscos
i rius consagrats d’atzurita.

Cal·líope vos regala
la pàgina setanta
i el codi encriptat
que arriba d’uns altres segles i visions.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

La página setenta

A Helena Bonals y Joana Navarro, por su amabilidad, amor por la literatura, inteligencia y amistad

Los pétalos de luz se hacen de agua
mientras un lirio blanco se diluye
en cascadas inmensas,
bajo las lunas de Saturno.

Un sendero de sílabas columpia
la infinita radiancia de la vida
entre árboles inmóviles con búhos que contemplan
las nubes de la historia y de los sueños.

En montañas de infancia
las rocas se hacen cómplices del verbo
que sabe cabalgar entre los bosques
y ríos consagrados de azurita.

Calíope os regala
la página setenta
y el código encriptado
que viene de otros siglos y visiones.

MUELA SOPEÑA, Ana

"Els pètals de llum" (els versos) "es fan d'aigua" (l'aigua és una constant en aquesta poetessa), que pot arribar a ser en cascada, durant la nit, "les llunes de saturn".

Les síl·labes del poema es mouen amb la infinita llum del dia, de la vida, però de nou de nit, amb els mussols que, símbol de la saviesa que s'aconsegueix amb el poema, contemplen allò més eteri, "els núvols de la història i els somnis".

En els records de la infantesa, muntanyes per la seva inasbastabilitat, "les roques es fan còmplices del verb" (la poesia hi és estretament lligada, a la infantesa, generalment).

Cal·líope, musa de l'èpica i de l'el·loqüència, ens regala, a mi i la Joana, la pàgina setanta, la de la comissió per al treball humà de la Biblia, amb la intenció que en fem alguna cosa, de la seva poesia. Amb el codi encriptat que és qualsevol poema, que ve d'uns altres segles i visions, és atàvic.

diumenge, 28 d’agost de 2011

Lend it a hand

El tens tot el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs que s’enfili, erecte,
al cim del seu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat.
El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant.
Potser, doncs, que no t’hi refiïs.
És el que tens, més aviat,
el cos que ho vol. Veges la solta
d’agraïr-li la voluntat.

FERRATÉ, Joan

Pessoa deia que el defecte del Romanticisme és creure en la lluna com una cosa que es pot tenir. Aquest poema, realista, però molt bell alhora en la manera de parlar de la relació física, el recupero ara. Fa molt de temps el vaig analitzar en aquest bloc, i ara no el veig igual, el trobo deliciós. "Lend it a hand": obre les finestres, si tens desig autèntic, que això no passa gaire sovint. Encara que et sembli difícil de veure la veritat absoluta darrere aquesta relació. Un poema del germà de Gabriel Ferrater que n'és a l'altura.

dissabte, 27 d’agost de 2011

Com vent de llevant

Com vent de llevant
m'empenys al teu pas.
Ni encallada,
ni com vaixell ancorat
puc defugir l'ímpetu del teus mots.
Cega a tota lògica,
ignore les lleis de la raó,
aquelles que punyents,
pronuncia amb veu de llautó,
reiterant-les sense parar
amb una cadència insistent
que lluny, molt lluny, vull desterrar,
amordassar o exiliar,
i reconvertir en dolça melodia
d'un nou vals, alentit en el temps.

NAVARRO, Joana

La veu poètica és empesa pel vent de llevant, el que prové d'on surt el sol, i per tant que l'arrossega a la llum del dia. Tot i que ella s'aferra a la nit, la poesia, per altra banda la raó amb la seva "veu de llautó" l'empeny encara que ella s'aferri, com un "vaixell ancorat", a la "dolça melodia/ d'un nou vals", el que seria metàfora de la seva poesia. "alentit en el temps", com el títol "Vals lent a Cedar Bend", de Robert James Waller. Els seus poemes alenteixen, aturen el temps.

dijous, 25 d’agost de 2011

Màgia quotidiana

A l’Helena Bonals

Són les paraules
la teua màgia quotidiana,
la incertitud.

Com espills, ai, de l’ànima
retornen a la teua pell
i sempre els reflecteixes
sobre l’aigua del món.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

MAGIA COTIDIANA

A Helena Bonals

Son las palabras
tu magia cotidiana,
la incertidumbre.

Como espejos del alma
regresan a tu piel
y las reflejas siempre
sobre el agua del mundo.


MUELA SOPEÑA, Ana

Per a una blocaire com jo, que sóc força constant, màgica és la quotidianeitat, com quan el que escric aconsegueix de brillar, sempre en la incertitud fins que els altres em llegeixen.

El que escric vol ser un espill del que llegeixo o veig, que va del fons, de l'ànima de l'obra, a la pell de les lletres amb què ho escric. El que veig es reflectiria en l'"aigua del món", allò que té més profunditat per a nosaltres, que ens trobem sobre la superfície de la terra generalment.

No sé si el que dic li fa prou justícia a l'autora del poema, he de dir que mai m'han dedicat un poema fet especialment per a mi.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Aigua de pluja
perduda sobre la mar.
Naufragi del vers.

NAVARRO, Joana

L'aigua de la pluja contra la del mar: igual que la llum d'una espelma, o de la lluna, contra la llum del sol. Naufragi de l'aigua destil·lada en la salada, de la poesia minoritària, perduda entre la prosa; del sentiment, l'emoció, perduts en l'imperi de la raó. Alguna cosa en queda, malgrat tot, sobretot de nit. Aquest poema és inspirat en el d'Ana Muela Sopeña, "Versos de pluja", que jo he penjat i comentat recentment.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Versos de pluja


Enllà en la distància
la bellesa de la mar.
Els versos de pluja.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

Versos de lluvia

En la distancia
la belleza del mar.
Versos de lluvia.

MUELA SOPEÑA, Ana

He comentat molts poemes i pocs em captiven com aquest. La mar seria com la bellesa de la prosa, la pluja com els versos, perquè són, en essència, una cosa molt petita, com ho és una gota, que pot arribar a ser torrencial en la seva força. De moment el mar és distant, només comptem amb l'aigua de la pluja, la poesia. Aquest poema és també com una gota de pluja preciosa.

diumenge, 21 d’agost de 2011

Vigilants

Només l'ombra ens manté vigilants
en els espills de la nit.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

*****

Vigilantes

Sólo la sombra nos mantiene vigilantes
en los espejos de la noche.

SOPEÑA, Ana Muela

Tansols la foscor ens permet de continuar reflectint la llum del sol en "els espills de la nit", com ho fa la lluna en les seves diverses fases. Ens mantenim "vigilants", lúcids, justament perquè és de nit, perquè no hi veiem amb la llum racional del dia. Les ombres fan estimar més la claror.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Buscant-te

Les paraules són
recipients dels ocells
darrere de tu.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

*****

Buscándote

Son las palabras
recipientes de pájaros
que van buscándote.

MUELA SOPEÑA, Ana

Les paraules són significants amb un significat i un sentit extern, en lingüística. Les paraules dels poemes encabeixen els ocells, allò eteri, la idea de l'amor, la poesia que cerca el poeta en darrer terme. Un poema molt concís i bell.

dijous, 18 d’agost de 2011

Només al poema

.....Només al poema la meua identitat és pura i primigènia, com el
foc del món. En els altres espais navegue fragmentada en la
penombra.

MUELA SOPEÑA, Ana, poema traduït per Pere Bessó, dins el bloc Laberint de pluja

Sólo en el poema

.....Sólo en el poema mi identidad es pura y primigenia, como el fuego del mundo. En los otros espacios navego fragmentada en la penumbra.

MUELA SOPEÑA, Ana

No és per què sí que mirar el foc és fascinant, que fer carn a la brasa ens agrada tant, ja que el foc és pur i primigeni, com diu aquest poema, atàvic fins i tot. Només en el poema la veu poètica pot expressar-se amb la claredat del foc, alhora que misteriosament. En la resta de coses prosaiques només es troba "fragmentada en la penombra", com un trencaclosques de difícil solució. Margarit diu que només en el poema diem el que volem dir i no diem mai, així com el que volem sentir i no sentim mai.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Fuster mallorquí

Esclau des clau.

RUIZ-TRILLO, Daniel, dins Versos.cat

Esclau de la feina de fuster, per exemple, només ho és qui no treballa en el que l'agrada, bàsicament qui no és artista. Esclau del clau ("es clau" en mallorquí), només ho és qui només viu per cardar.

dissabte, 13 d’agost de 2011

Petxines mortes

De nit escolto
vora les altes
torres de pedra
com salta l'aigua,
com creix la lluna,
com surt la branca.

Borden els gossos
darrera preses
imaginades.
Un aire pàl·lid
escampa els núvols
sobre les palmes.

A l'horitzó
les llums són altes,
neixen les hores
entorn de l'alba.
L'escuma deixa
petxines mortes
sobre la platja.

XIRINACS, Olga, Suite marítima, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

Per arribar a l'alba s'ha de passar per la nit, la dels gossos que borden "darrere preses/ imaginades", el ser cec, tot cercant un indici de llum, que em sembla que deia Margarit. L'"aire pàl·lid" seria una metonímia, l'aire no té color però agafaria el del cel per ser-hi relacionat; així com també és una sinestèsia i una personificació la d'aquest aire: tot sembla indicar que l'ambient és apagat abans de l'alba.

Al capdavall, amb el nou dia, "l'escuma deixa/ petxines mortes/ sobre la platja": allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor. No és pas gratuït de reeixir.

dijous, 11 d’agost de 2011

TRIC TRAC

De cas no t'estimes una dona sense ribes?
Suad As-Sabah


Què em val el teu amor
si ja no vius la follia,
el frec dels meus versos...

BESSÓ, Pere, Llibre dels haikus, 2010

Què n'ha de fer el poeta de l'amor de l'altra, si ja no viu l'enamorament, el "tric trac" dels seus versos fregant-la, la dona el riu de la qual baixaria tan desmesurat que no tindria ribes. La poesia normalment és del costat de la passió. Tota la resta, per la prosa.

diumenge, 7 d’agost de 2011

Desbrido l'eina
i refaig les paraules
que han pogut passar l'hivern.

RIERA, Josep

La veu poètica s'allibera amb la poesia, com un cavall s'allibera de les brides. Amb la qual aconsegueix de refer el que li queda del passat, a través les paraules, com les runes clàssiques. Tot el que ha anat més enllà de l'hivern, de la petrificació, de la travessia del desert. És un poema molt concís i bell, com es pot observar.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Llarga joventut

Toques el glaç amb la punta dels dits
i t’estremeixes.
Però tens temps,
molt de temps. I ho saps.
És per això que cerques l’Amor,
en majúscules.
El gran, l’únic, el veritable.
Aquest amor-quimera que només es troba
quan no es busca.
Aquesta flama.

BOSCH i VILARDELL, Teresa, dins el bloc Versos.cat

"L'amor que no es pot abastar ni retenir mai", que es diu en una interpretació de Margarit, "l'amor que mai no minva, que mai no mor", que em sembla que deia Carner. Això precisament és el que busca la veu poètica, el demés són hòsties... Per trobar el gran amor no hi ha pressa, per un cantó és una quimera, per l'altre "només es troba/ quan no es busca", com passa amb les idees. Encara que pot ser que ens vingui mitjançant la recerca, es podria afegir.

dimecres, 3 d’agost de 2011

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

MARTÍ i POL, Miquel

L'esperança i la paciència: totes dues miren cap al futur.

Els mots, en canvi, provenen del passat, dels orígens. Sense la llengua que li van donar els pares, no hi hauria la seva poesia. Sense els sentits, no hi haurien idees, per inducció, en aquest cas almenys.