Hi ha algú que conta una rondalla
i la penja al pal major
per alegrar la nit del navegant.
Una estona que el mar queda lliure
dibuixo pescadors de mareperles
a la dreta del mapa.
Quan passo vora el port s’estova l’aigua
sols de veure’m els ulls.
Llisquen ciutats senceres sobre el mar
fins que trobo la porta
que potser ja has tancat.
XIRINACS, Olga Preparo el te sota palmeres roges (1981), dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)
El navegant, la veu poètica, que transita per la vida, trobaria consol en “una rondalla”, la literatura. Cercant les mareperles, la poesia, en el mapa que la guia. Els ulls sembla que li ploren, per això “s’estova l’aigua/ sols de veure’m”. Quan el navegant troba la porta a una ciutat, aquesta probablement serà tancada. A la vida, després de la sort del principiant, moltes vegades s’arriba tard.
Fa 1 setmana
Entrades
6 comentaris:
M'encant el poema, tot i el pessimisme que conté, sempre ens queda una eixida que per dura que ens semble, hi és, existeix. La porta amb que tanca el poema, sembla tancada, però és una porta al capdavall, sempre es pot obrir!
Joana:
Existeix la fi irreversible i definitiva de les coses, per més optimista que siguis. D'això va el poema, em sembla a mi.
Helena, que el "potser" del poema diu molt!!!
Joana: sóc com Schopenhauer, molt pessimista.
Doncs jo hi veig un toc d'optimisme, fixa't tu. Serà que entre la fosca sempre hi ha una porta.
Joan: "Serà que entre la fosca sempre hi ha una porta": però potser no pas la que tu havies desitjat d'entrada.
Publica un comentari a l'entrada