UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 22 d’abril de 2011

Arribada

Venies pel carrer travessant un hivern
que encara es commovia. Era perquè arribaves.
Entreobries la porta i deixaves enrere
l’olor del vent gelat, aquell soroll metàl·lic
que abaltia les mans, els ulls i les mirades.
Aleshores entraves i portaves amb tu
tot l’escalf d’aquell temps de la teva presència:
desvetllaves la casa del seu son hivernal,
obries els espais, tocaves el piano
i observaves el mar des de la teva alçada
d’ocell que sempre torna quan l’hivern se n’ha anat.
Amb un amor així poblàvem els racons
d’una terra infinita de llum i de bellesa
i amb la llenya de l’arbre de tot bé i de tot mal
enceníem el foc de la nostra tendresa.

CLARÀ, Israel Pluja de nit . Barcelona: Viena, 2010

El primer poema d'aquest llibre i es diu "Arribada", simbòlicament, ja que descriu l'aparició en la seva vida de l'altra persona. Una entrada "travessant un hivern/ que encara es commovia": una metàfora, aquesta imatge, que agafa un període de temps, el de l'hivern, per parlar de la buidor de la seva vida fins que ha arribat l'altra, com la primavera i les orenetes tornen. "i amb la llenya de l'arbre de tot bé i de tot mal", una imatge bíblica per parlar de la passió física indirectament, com n'hauria de parlar sempre un poeta. Un deu de poema, molt líric i molt entenedor alhora.

2 comentaris:

Israel Clarà (La figa del Papiol) ha dit...

Moltíssimes gràcies, Helena! També un bon Sant Jordi per a tu! Les persones que estimem les lletres ens ho mereixem. Petons!

Iris ha dit...

Bona diada a tos dos i per festejar Sant jorsi, ací un poema de Papasseit:

Vibracions
‍El gra sagnós de magrana
‍al teu llavi.
‍Oh, el mossec de la meva besada!
‍Dolça recança:
‍l'ànima del Poeta
‍el teu ventall.
‍Quin vent que fa,
‍quina pluja més fina!
‍-El tram llampega.
‍Acota el cap endins la porxada de verd,
‍als tarongers florits, la promesa-donzella:
‍una alosa destria la blancor dins el verd.
‍Dins de la nit
‍alegria en la casa.
‍Tot és la por.
‍Cada mot de l'esposa, una rosa
‍tota balba de flames:
‍la sardana-cinyell de l'esposa.
‍La pluja rosega el vidre
‍glaçat...
‍Quantes molles s'hi deixa!
‍Aquesta flor,
‍del teu pit el meu llavi.
‍flor en el llibre.
‍¿Què són fets els estels-oronells
‍despenjats cada dia?
‍En els ulls de les verges, estels.
‍Volves de zèfir
‍sonorants ones verdes:
‍la Primavera.
‍A aquella estrella nua tan a prop de la lluna
‍li servo un gran amor
‍car volia escapar-se i la vigilen molt.
‍Ara el cel és tot blau dins el matí.
‍Només un petit núvol blanc-molt blanc:
‍una verge s'ha deixat el coixí.
‍Bru mariner d'amor
‍de peu dret a la proa:
‍quina noia no el vol!
‍Mocadoret al coll,
‍vermellet, de les festes.
‍Les sagetes al cor.