UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 19 d’abril de 2011

Ronsard contempla la rosa

No tot són roses.
Hi ha herbes que ens enganyen
el tracte amb les olors.
Què tocar? Quan tocar?
La vida avança cega,
victoriosa i pura
en el seu laberint
de tendresa i desig.
Colliu les flors abans...
I quines són les flors?
La saviesa pensa,
o oblida el pensament?
Només resta la tarda,
la tarda que suavitza
l'excés de sol del dia,
l'excés de la tempesta,
la tarda, que ens esforça
a esdevenir nosaltres
i a ser enllà de nosaltres.

RONSARD, Pierre de

Entre el Carpe Diem -o la saviesa que dóna l’edat. Davant els raonaments, el seny -o bé la passió, la intuïció: amb què quedar-se, què és millor? Com saber si el que collim és una rosa, si val la pena un amor, quan és una qüestió tan immaterial que no la podem percebre amb els sentits? Avancem amb innocència pel “laberint” de les nostres relacions, però sols a la tardor de la vida podem fugir del nostre egoisme, amb “la indulgència que confereix l’edat” que deia Maurois.

(Poema comentat fa dos anys, que crec que val la pena de recuperar per Sant Jordi)

3 comentaris:

Joana ha dit...

Mai et dic que vingues
perquè sempre hi ets.

Al calui de la llar
es renova la rosa
i a l'ocàs del vespre
es desperten sons absents
que et clamen al vent.

Helena Bonals ha dit...

Molt bell, molt misteriós. Una llar n'hi ha que no l'arriben a tenir mai.

Joan ha dit...

Una rosa també té espines així que, de vegades, la primera de les flors és també una penitència. En això consisteix la meravella, plaer, un punt de risc, viure.