UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 17 d’abril de 2011

I et guardo entre els jardins de la meva memòria
silent en les converses, en les remors ingent,
llunyà en el temps, l'espai i el nom de la infantesa,
allà on s'esquincen cicles d'esferes transparents.
Perquè en sàpigues fer les joguines maldestres
que et permetin tornar, retornar i retornar-nos
a una altra pluja, a algun cel blau que, sense tu,
giragonsi la llum d’albades intangibles.
Perquè et sàpiguen dir els meus ulls novament
i tantes nits obscures que he il·luminat de vida,
amatent, tan sols, sempre, a l’oasi d'amor
que has deixat per deserts amb dunes innombrables.
Revinclarà el solstici de la sang i l'enyor
per fer-te ponents nous d'insomnis sense límit,
i et tornarem els noms sense espera ni fi.
Et guardo entre els jardins de la meva memòria
un racó de paradís.

CLARÀ, Israel, Un racó de paradís , 2005

El poeta guarda en els jardins de la memòria, una illa de bellesa, el record de l'altra persona. Aquesta es fa notar pel seu silenci, absència, en les converses, el dia, i per ser grandiosa quan els altres només fan remor, la nit. És llunyana com el passat i l'espai de la infantesa. L'altra persona ho és tot, "pluja" i "cel blau", tristesa i alegria, que , en ser absent, portarà a "albades intangibles", les de la poesia, que "tantes nits obscures" ha il·luminat amb els seus versos. El solstici i el ponent, els punts màxims on arriba la seva claror, es tornen "noms sense espera ni fi", una metonímia per parlar de la poesia de nou. Hi ha una correspondència entre l'"oasi d'amor/ que has deixat per deserts amb dunes innombrables" (bellíssim) i els "jardins de la meva memòria/ un racó de paradís". Segurament que no faria poesia si no fos per l'altra persona, amb la poesia li queda un racó de paradís, com un rastre de neu que encara no s'ha fos ni ho farà.

2 comentaris:

Israel Clarà (La figa del Papiol) ha dit...

Moltíssimes, moltíssimes gràcies de nou. Que estrany se'm fa això de llegir-me a mi mateix com si fos un altre... Petons!

zel ha dit...

Sovint, els millors poemes surten dels més grans desamors, complicacions, desavinences, alegries, pors...

preciós!