Plou

Continua plovent. Miro pel finestral que em porta el record de la teva absència. Tot el dia que plou i els carrers s’omplen de perles perdudes que se’m vessen dels ulls i cerquen un refugi en els teus. Plou i els tolls et reflecteixen el rostre mentre amb les passes desfaig la teva silueta i m’allibero de la tristor d’un temps pretèrit, en què la felicitat em naixia només de veure’t cada matí. Avanço i amb el moviment dels peus el record de tu s’escampa com petites onades que et desdibuixen el contorn i esborren tot el que em deixares. Les petjades desapareixen al meu pas, i plou, i els parcs es vesteixen de gotes que cristal•litzen als arbres. Els gats s’amaguen rere els vidres enyorats del dia que els allunya de la llibertat i devessalls de pluja llisquen entre els pètals de les flors plorant pel nostre amor. Són com la seda sobre el teu cos. Encara plou, i l’aigua no troba el teu amagatall, i així t’enyora, oculta entre la gent. La ciutat s’inunda, i la pluja que mor al meu abric ens guarda el secret, mentre et continuo buscant en un racó de paraigua.

Alba Martínez Bartel, Amaneciendo en ti, Badalona: Editorial Òmicron, 2011. Pròleg d’Israel Clarà

El finestral és el que ens obre a l'exterior, als altres, amb l'empatia, d'aquí que si hi ha un dia sense sol, sense "bona vista", li recordi la seva absència. Les perles perdudes per dir les gotes d'aigua és una metàfora que fa pensar en la poesia, feta de petites gotes, lletres. De fet la poesia se sol identificar amb la pluja tant com amb la nit. Un sol potent seria més aviat prosa. Els tolls reflecteixen el rostre de l'altre, perquè la poesia és com un mirall a voltes. Les seves petjades desapareixen, alhora que les gotes "cristal·litzen als arbres", transcendeixen en la poesia, s'immortalitzen. L'aigua, la poesia de nou, personificada, i que cerca les paraules exactes, no troba l'amagatall de l'altra persona. I la veu poètica continua buscant en un racó de paraigua, en la llar protectora, en el seu interior, ja que no pot fer-ho fora, el seu record. Poema en prosa que utilitza la pluja per parlar d'allò líric, en definitiva.