UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 1 de febrer de 2011

No em turmenta el cel,
ni un bosc de núvols m’amenaça
amb posat de remugaire incert;
l’aigua de massa pluges m’ha esbandit
el temor que ja no em glaça.

I si d’alguna plaça sóc captiu,
i si em commou alguna flama,
és per l’amor que encara et tinc
i la tendresa que m’empara.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (51)

Els núvols com un bosc, “amb posat de remugaire incert”, foscos, malhumorats com el cel fosc, no els tem pas la veu poètica. No té por de la solitud o la mort. És captiu i lliure alhora, i el foc li recorda el seu amor. W.H. Auden deia que quan diem que estem enamorats volem dir que estem calents. Potser sí, però no en el sentit físic, només.

6 comentaris:

Joana ha dit...

Gràcies Helena. De vegades el que pensem que és enamorament no és res més que una reacció física del cos, per això, potser Auden tenia molta raó en la seua afirmació.

Joana ha dit...

Una altra cosa és l'amor, el pur el vertader, que sembla que s'esmenta al poema. Cal diferenciar entre amor y enamorament. crec que alguna vegada ja ho hem comentat!
Mil gràcies!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

i enèssimes gràcies de nou

Helena Bonals ha dit...

Joana:
Crec que no ens entenem: per a mi l'important és l'enamorament, la flor. D'estimar, el fruit, ho pots fer sense arribar a enamorar-te. Almenys això és el que diu Alberoni.

Gràcies per comentar al meu bloc, últimament no ho fa ningú! Dec perdre pistonada...

Joana ha dit...

Mai perds pistonada, Helena.
Crec que sí ens entenem perfectament, però de vegades jo mateixa em porte la contrària, així que no em faces massa cas. Voldria esborrar certes insignificances significants al seu moment i que ara són puces molestes, res més.
Mil perdons

zel ha dit...

No es pot dir gaire res més...

Dona, i sí que llegim, però comentar...anem de cul, amb perdó!