UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 11 de febrer de 2011

Sucres

Crèiem ser pedra,

ínfima lluentor

d’albes arestes.

Diluïts

per endolcir

en reflexos

la negra amargor.

Fent una espiral

que ens xucla

en renovellat batec

i ens dissol fosos

al fons de la tassa.


CASAS, Rafel, dins el bloc La Cerdanya des de Can Fanga

"Crèiem ser pedra", inderrocables, eterns, monolítics. Però acabem diluïts en la foscor del cafè, de la nit, acabem trepitjant el terra, perquè la nostra duresa, la nostra integritat, és feta com de minúsculs granets de sucre (que es disolen com aquests versos amb tants d'espais en blanc), perquè som humans. De l'"espiral/ que ens xucla" anirem a parar al fons de tot, al fons de la tassa. Encara que aquesta no fós la nostra intenció, la de fondre'ns en l'empatia, que ens porta de nou a fugir-ne en l'art, a delliurar-nos-en amb aquest poema.

4 comentaris:

Jordi Dorca ha dit...

Tots dos molt rebé.

Helena Bonals ha dit...

Jordi: l'he canviat, no sé si l'he millorat.

Iris ha dit...

No he vist el comentari anterior, Helena, però aquest em sembla perfecte.

Bon cap de setmana a tots dos!!!

Rafel ha dit...

Gràcies Helena per prendre el cafè poètic-literari amb mi.
M'ha fet especial il·lusió que hagis posat paraules a sentiments que no he posat o expressat totalment a conciència, com fondre's en l'empatia o l'art com a alliberament.
Realment allò que ens fa humans és no ser inderrocables, sinó que hem de trepitjar el terra i, tot i ser xuclats per una força que no podem dominar, veure un bri d'esperança als ulls de l'altra.
Salut i bon cap de setmana!!!