UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Des d’habitacions espesses de llenguatge
enfosquit, de cabelleres tallades una i altra vegada,
prenc notes marginals pel llibre no acabat,
com si no recordés ben bé, ara que ho dius,
quina va ser la primera sorpresa,
el primer senyal. I la foto antiga
fos el soterrani on baixo a escorcollar les eines oblidades, rovellades, les que
van emmotllar la carn i els ossos
i em pentinaven cabells que qui sap on paren,
i amb els quals podria teixir l’escaleta
per la pujada al món sense mesura.
Si no t’ho creus, endreça la memòria
i ves que no perdis ni un color dels vells,
que els haurem de menester, i potser algun més
per confegir la vànova, Patchwork, en diem ara.
I no és res més que els retalls que ja són morts.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Bergmanianes

Tot el poema reflexiona, de manera rodona, sobre la poesia, els poemes que serien les “habitacions espesses de llenguatge” (els versos opacs), les “cabelleres tallades una i altra vegada” (per dir el màxim amb el mínim). El “llibre no acabat”, del qual alhora no se’n recorda l’origen, com la mateixa vida; la foto que transporta al passat, que alhora és allò que ens du a “teixir l’escaleta” que ens elevarà cap a la lluna, per exemple. “Si no t’ho creus”, que això passa, “endreça la memòria” per tal de fer el teu poema, la teva vànova Patchwork, amb retalls que evidentment ja són morts, però que cuejen com la part de darrere d’una sargantana.