UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 13 de febrer de 2011

Poemes epigramàtics

Pedra

A Xavier Zubiri

Dura com l'aigua dura.
Arrel d'ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se'ns fa del tot madura.

1942

PALAU I FABRE, Josep

La pedra "dura com l'aigua dura", com el riu de la vida no para de passar. És "arrel d'ella mateixa", com el fet de llegir poemes porta a fer-ne. La pedra "perpetua/ la pedra", allò que és escrit perdura "en l'èxtasi perenne": la pedra de la poesia vol fixar l'instant. "la pedra, imatge pura", perquè un poema sol ser fet d'imatges, "i la idea de pedra": allò que hi ha darrere el poema, la poesia que "se'ns fa del tot madura" en interpretar-la. Comparar la poesia amb una pedra, en definitiva, és deshumanitzar-la, convertir-la en un element abstracte, un sentiment apaivagat, somort, però és l'únic que ens queda moltes vegades.

2 comentaris:

Iris ha dit...

Fantàstic , Helena. Quan vaig fer A tu poema, no tenia ni idea que Palau i Fabre ja havia identificat la poesia amb la pedra.

Un plaer llegir el teu comentari. no he pogut passar abans, he estat tot el dia fora.

Fins la propera entrada.

Helena Bonals ha dit...

L'acabava de penjar! Moltes gràcies per l'efusió constant dels teus comentaris. És curiosa la imatge de la "pedra dubtosa" en el teu poema, com en el de Palau i Fabre.