UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Postura núm. 45
El poeta parla amb el seu poema

Poema,
sé que estic escrivint-te
i alhora matant-te.


Sé que em mires,
esperant les meues paraules.


Sé que esperes expectant
la teua contínua transformació.


Sé que et done part de mi
i tu l’atresores com si només fóra teua.


Sé que naixes de la meua mà
i t’assassine amb un punt i final.


Sé que quan acabe d’escriure’t
moriràs en la més eterna soledat.


També sé que jo moriré
però tu renaixeràs cada colp
que una persona de mirada amable
contemple les teues paraules
i tu la transformes en el teu poeta.



Llavors, jo hauré desaparegut
del teu ser,
poema.

GIRÓN ARAQUE, Jesús, del bloc El cau de Calpurni amb el poeta creat per ell, Carles Calaforra Cunyat

És curiós que en el poema que l'autor parla amb el poema, ho faci amb pseudònim o millor dit un heterònim com els de Pessoa. Perquè justament aquí, el poeta ressalta la manera com el poema deixa de ser del seu autor un cop l'ha acabat d'escriure, un cop s'ha alliberat. El poema, com els eufemismes, com la moda, neix mort. El poema personificat deixa que sigui transformat fins a trobar la visió exacta; aquest es queda amb una part de la vida del poeta, però se la queda com si només fos de l'obra, separant art i vida. Però encara que a partir que el poema és escrit morirà "en la més eterna soledat", sempre pot renéixer en el lector, el nou poeta dels versos. I l'autor sempre vibra en el lector, si aquest vibra amb l'obra, que venia a dir Unamuno. Aquests espais en blanc entre cada estrofa sembla que simbolitzin la mort parcial del poema en anar sent escrit.