UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

5

Visc davant de l’estació. Quina sort!
Espere amb impaciencia l’últim tren
que em porte a tu, amor, destí o mort.
Estic segur que quan arribe el meu
no el perdré, t’ho puc ben jurar.
He perdut tants trens, tants alés,
tants cossos que no he conegut per por.
La vida, pur trànsit que em condueix a tu.
No sé com serà el vagó que em toque,
els seients, les finestres, els paisatges.
Amor, que potser siga de llarg recorregut,
o amor de rodalies, directe o sense parades,
amb servei de bar o amb pel•lícula inclosa.
Tots ens mereixem un bon viatge, no?
Diuen que els últims trens són els millors,
sobretot per a mi que els he perdut tots.
Amor sense bitllet de tornada, amor sense
revisors, amor a alta velocitat. Tots som
passatgers d’un tren o un altre, tant se val.
Tots hem visitat tantíssimes estacions.

NÀCHER, Vicent Un entre tants

Aquest és un poema al·legòric ambivalent: per un cantó el poeta ha de pujar al tren de l’amor, que sempre ha perdut; per l’altre ja hi ha estat, i ja hi és, en un tren. Això segurament és perquè la poesia és aquest tren. Diuen que existeix el primer amor, que existeix el gran amor, i, a vegades, l’últim amor. Que els últims trens són els millors és sorprenent, perquè generalment es considera que és el primer tren el millor. El poeta al final voldria un “amor sense bitllet de tornada”, l’amor “que mai no minva, que mai no mor” (que deia Carner); “amor sense revisors”, que no hagi de tocar de peus a terra, que no hagi de ser demostrat, sobretot no amb papers; “amor a alta velocitat”: un gran amor. No importa gaire el tren, només cal no canviar de destinació perquè sí. “Tots hem visitat tantíssimes estacions”: allà on ens porta la vida sempre de passada, però sempre dalt d'un o altre tren. Allà on es para, es reflexiona, a vegades. Aquest últim vers sí que és el millor.