UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 22 de gener de 2011

Udolament

Allen Ginsberg dixit.

Mai més en els braços
de l'Amor. Mai més en somnis
de l'Amor. Mai més.

BESSÓ, Pere

Ni la part física, sensual de l'Amor, ni la part immaterial, udola el poeta. Cap de les dues perspectives el satisfan, per incompletes, com no són suficients el realisme o el romanticisme per ells sols. L'emoció de l'Amor, ja seria una altra cosa. La resta, "Mai més", mai més.

9 comentaris:

Iris ha dit...

Sembla una negativa total, un poema de desamor, de rebuig total a poder experimentar una altra vegada un sofriment semblant al que ha experimentat quan l'amor l'ha abandonat. I si elt fixes en el títol, encara és més significatiu. Sembla voler-ho cridar als quatre vents i desfogar-se per comlet.

Tot i això l'amor és com el cicle de l'aigua, sempre en constant regeneració!!!

Helena Bonals ha dit...

Hi ha coses que no es regeneren mai. I si s'han de regenerar per tornar-se a evaporar, com l'aigua, més val que no ho facin. Allò que acaba és que no ha existit mai.

Iris ha dit...

Doncs algunes persones necessiten una regeneració constant, no saben viure sense amor.
Allò que s'acaba o que no ha existit mai, com molt bé especifíques, de vegades no s'accepta com cal i es torna a intentar de bell nou projectant-ho en futures il·lusions que acabaran segurament com l'anterior, pete qui pete, però així es la vida i així l'amor i el seu cicle "espiritual" ( Faig broma, eh)

Helena Bonals ha dit...

De tant en tant em surt aquesta vena puritana, no em facis cas, Joana.
És veritat que encara que hagi anat malament alguna vegada, hom s'enclasta a la paret una vegada rere l'altra, com si res.

somni i malson ha dit...

quin poema més trist... és que potser hi ha res millor a la vida que fer l'amor plenament amb algú a qui estimes?

et felicitem pel teu blog, Helena, i t'esperem al nostre lloc de somnis i malsons.

Rafel ha dit...

Tot i el rebuig frontal ... no es pot dir mai beuràs d'aquesta aigua.
Condició humana innata quan es tracta d'amor.

Pere Bessó ha dit...

sí, és un poema de desamor sui generis, car l'udolament no és passional, sinó arriba després de la reflexió de l'intel·lecte. Jo no podria rebutjar mai l'Amor (és elemental per a la condició humana, a gosades que sí), pero sí refuse el dolor dels amors. El meus, en lletra petita. I mai més aqueixa mena d'amor successiva que destrossa tota expectativa de sentiments i somnis, delers. I doncs? Que, com els xiquets de la meua infantesa, em plante. Ja no vull jugar-hi més.
Pere Bessó

Helena Bonals ha dit...

Pere:
Jo també em planto, però sobretot de la part física de l'amor, crec que de la part mental no en puc prescindir pas, de moment. Racionalment no n'hauria de voler saber res més, però m'enclasto contra la paret una vegada i una altra!

És fàcil de dir que només vols l'Amor en majúscula, perquè d'aquest no en corre pas.

Pere Bessó ha dit...

L'Amor en majúscula...

Ai, d'aquest, no és gens fàcil fer-ne oblidança, tot i que mai no s'ha deixat tocar un pèl,ni que fóra amb el pensament, com en el poema "Rainbow"de DH Lawrence...
Un mimiu per a tu, Heleniues.
Pere