UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 12 de gener de 2011

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

ALCOVER, Joan, dins Capaltard (1909)

Es tracta d'un poema al·legoria que no té pèrdua. El poeta només és un esqueix, fragment de tija o branca que s'enterra per la seva part interior en terra humida perquè hi arreli: en la poesia, esqueix que arrelarà en el cor del lector al qual hagi arribat. Un llampec va acabar amb l'arbre que creixia esponerós. "Al cel he vist anar-se'n la millor part de mi": l'altra persona, o allò més bo d'ell mateix, segurament ha mort. "m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort": espera la mort amb el consol de la poesia. Sense ell, "res parlaria de la meitat que em manca", la seva mitja taronja. Viu per traduir en poesia el seu dolor per allò que s'ha acabat, per fer-ho perdurar malgrat tot.

8 comentaris:

Iris ha dit...

Quin sonet més intens!!!
Tot dolor, com tu dius perdura sempre, sobretot quan es tracta d'una persona tan sensible i tan capacitada per poder transmetre'ls en forma de vers, i s'intensifica quan s'exterioritza, quan naix el poema.

Planyer el que es mort, o enyorar la meitat que ens manca suposa viure a destemps, res millor que gaudir del present i esperar que rebroten noves branques.

Un plaer llegir-te.

Des del teler, Joana.

Iris ha dit...

Recorde que entre els primers escrits dels bosc vaig fer un intent de comparar Acover amb El viejo Olmo de Machado, si ho trobe, ja t'ho passaré!

Jordi Solà Coll ha dit...

Un esqueix que arrela al cor, la poesia. Una bella imatge. D'altra
banda: som la meitat de la meitat absent?

Una abraçada!

Joana ha dit...

L'he trobat!!! I quina casualitat, vaig tractar aquest mateix poema. T'ho deixe com estava!!!

M'encanta la poesia de Machado. Els meus alumnes ja el coneixen i l'anomenen Manchado com si s'hagués tacat. L'altre dia llegint "A un olmo seco" em va recordar al sonet Desolació del mallorquí Joan Alcover. La veritat és que resulta molt curiosa la semblança que hi ha entre aquestos dos poemes. Tant a un com a l'atre els dos arbres sofreixen un procés de deterioració que els portara cap a la mort.
Però així com al poema de Alcover no hi apareix cap esperança de vida, al de Machado, aquesta apareix de manera molt clara a l'última estrofa, on s'hi aferma per un inesperat brot de vida. Són dos poemes amb una gran generositat temàtica que ens pot potar a pensar en qualsevol situació personal que porte implicita una pèrdua, en el cas d'Alcover o una esperança, en el cas de Machado. Açò ens demostra la universalitat de la bona poesia al món dels clàssics.

Rafel ha dit...

Sonet on malgrat la desesperança i el dolor, hi ha la voluntat de perviure i el record del servei i la utilitat.
Molt recomanable la versió cantada de Maria del Mar Bonet.

Rafel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Olga Xirinacs ha dit...

Cada any abraço l'enorme alzina amagada al mig del bosc. També el llamp li va malmetre alguna branca alta, i els anys han modificat el seu ramatge. El símbol ens val a tots en un moment o altre de les nostres vides.

Anònim ha dit...

M'encanta aquest poema, el més conegut de mossén Alcover. Molt trist i escrit en record de la seva dona (la meitat de la seva soca) i els seus fills (les branques). Gràcies per la publicació d'aquest, no en recordava la darrera estrofa i l'estava cercant.