UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 18 de setembre de 2010

L'arbre

L’esquirol, els ocells evacuaren la capçada
quan s’esbalçà la roca on la rabassa hi ancorava;
ara, les arrels a l’aire em pengen com les cordes
silents d’un arpa, i només a un darrer clivell
de l’espadat una rel m’amarra.
Pel meu tronc s’enfilen encara els escarabats,
una mínima i postrema flama de vida
que he camuflat davall del meu fullam.
A la darrera tempesta els ofrene, amagat
jo mateix per la lluïssor d’horitzons llunyans,
humil i quiet, a penes existent.
Oh tu, que també arreles els vius als morts
en aquest joc magnificent,
que es faça la vostra voluntat.
Que l’aire rere meu retrobe el seu camí,
però deixa’m cantar fins a estimbar-me;
regala’m, en el cant de l’Eternitat, un instant
per a ser fidel, per a viure a prop teu
arrelat per última vegada. Absolutament lliure…

Versió d’un poema de Paul la Cour per Josep Porcar

Hi ha una personificació, una al·legoria amb l’arbre que parla, que és la veu poètica. Les “cordes silents d’un arpa”: sense que ningú les toqui, sense que ningú el llegeixi, no serveixen de res, com les arrels a l’aire. Els escarabats són l’únic que l’uneix amb la vida d’abans, els paràsits de l’obra del poeta. Els ofrena a la darrera tempesta, allò que l’inspira. “humil i quiet, a penes existent”: com ho és per una banda la poesia. Sembla que parla amb Déu: “arreles els vius als morts”, sense que anem morint no hi cabríem a la terra, els arbres que resisteixen es mengen els més febles. Vol cantar fins estimbar-se, o sigui, fer poesia fins la mort. Que Déu li regali “en el cant de l’eternitat, un instant per ser fidel”: allò etern en l’instant immutable, el de la poesia, que permet de ser fidel perquè perllonga la vida, encara que només sigui per un segon. Com podem ser fidels si no és que desitgem de compartir una altra vida amb algú, pregunta Kundera. Per últim, la veu poètica convertida en arbre vol viure “arrelat per última vegada, absolutament lliure...”, deixant de ser arrelat, sense tocar de peus a terra, és lliure de debò, per altra banda, i encara continua a la terra, transformat en les lectures de la seva obra, quan potser ja no hi sigui.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Gràcies, helena. Després de tot el que tu ja comentes, poc puc afegir. M'agrada molt la lectura que has fet del poema. jo també el veig així.

Josep Porcar ha dit...

Quina alegria trobar la teua interpretació del poema, tan encertada. Hi ha, sobretot, aquesta tensió entre l'arrelament i la llibertat quan s'està a la vora de l'abisme i la declaració de tenir, tot i això, la més intensa voluntat de viure. Salutacions.

Helena Bonals ha dit...

Josep:

"i la declaració de tenir, tot i això, la més intensa voluntat de viure": la poesia és la segona residència d'una persona, estic d'acord amb el que dius en aquest sentit. La teva interpretació és concisa i molt brillant.