CLXXIX
La tardor sempre ens du la pluja d’amors precaris.
BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis
Hi ha una coincidència que es fa palesa en aquest poema: a la tardor hi sol haver pluja, i les fulles que cauen també són una mena de pluja. La tardor de la vida fa reviure tots els amors que no han pogut ser, amb la pluja, la caiguda dels amors frustrats. Deia un blocaire que aquests són els millors, perquè es queden en el que podien haver estat.
Fa 1 setmana
Entrades
8 comentaris:
M'agrada molt la imatge que s'aconsegueix amb la plutja d'amors, perquè fa referència a una pluralitat d'amors que cauen del cel com les fines gotetes d'aigua que tot i deixar-se sentir mai no són tan potents com per acabar ben mullats, és a dir no són com una plutja torrecial com les que sofrim a la Ribera en el temps de gota freda, son fines, "precaries".
El paral·lelismes entre la tardor i els fenòmens atmòsfèrics estan relacionats amb l'enyor. Sempre la tardor fa sentir de manera més viva la melangia. Els amors precaris són aquells que resten en estat embrionari, no s'han acabat de desenvolupar, per tant no crec que es tracte d'amor s fustrats, serien més bé una mena d'amors platònics que s'han quedat en la fase inicial, sense saber ben bé com s'haurien desenvolupat en el cas de poder ser possibles. Així que, Helena, aquesta vegada no coincidim. No crec que siguen els millors, per a poder ser els millors cal portar-los a lés últimes consequències i lluitar per ells. Quan açò, no es fa, crec que és perquè no tenen la força suficient com per a poder existir, per tant, no són els millors.
Ai, perdona! quina megareflexió t'acabe de fer. Açò sembla un discurs amorós en primera regla. Ho sent molt, t'ha tocat a tu recollir la meua psicofilosofada amorosaexistencial!!!
B7s, ara passe a l'altre blog. no sé si has passat pel bosc, alli he deixat un Haiku i un quadre surrealista amb el nom del pintor. Com l'altra vegada m'ho preguntares, m'he preocupat en posar-lo per si t'interessa.
Molt bona nit!
Ja sé què vols dir amb amors precaris, jo també ho pensava però no sé pas per què, em vaig desviar. Un amor precari no deu ser un amor frustrat sinó un que no val la pena, per això no passa d'un cert temps. Un amor que no és amor, en definitiva, de tan superficial. No sé per què no vaig confiar en la meva idea inicial, que vaig considerar "precària" jo també. Sort que em corregeixes tu, la meva professora!
Helena, que la teua idea és tan bona com la meua. Tot depén de l'ull amb que t'ho mires. A mi em sembla bé el que dius, és un punt de vista diferent al meu, això és tot.
Sóc professora, és cert, però de xiquetes, teua no. Déu ni do!!! Que tu m'has ensenyat moltes coses.
Una gran abraçada
Helena, tens un blog molt interessant. L'anàlisi i crítica literària és una de les meves febleses.
Penso que les dues crítiques estan molt bé d'una banda tenim la temàtica dels records que ens fa reviure amors passats com dius tu i d'altra els que són força potents que diu la Joana.
Aquestos poden reultar el millors per ser idílics o fustrats per no realitzar-se.
Tornaré. Una visita poètica molt grata.
El meu blog és privat, ja t'envio la invitació per mail per si t'interessa i a la Joana també.
D'acord. Però els boleros, sentimentals i carregats de raó, també canten: "no quiero arrepentirme otra vez / de lo que pudo haber sido y no fue..."
En matèria d'amor, estimades, quasi sempre he estat un llogater en precari. I és aquest sentit pres d'un món tan domèstic i aparent poc líric que em fa rebre la precarietat com un do o un mefici, però que m'acompanya en les hores més baixes i només em deixa una estona tranquil quan l'instant creacional apareix...
Quan l'instant creacional apareix desapareix la precarietat, sembla que diguis, Pere. La poesia ho transforma tot, ho eleva tot. M'agrada molt el teu comentari.
Benvolguda amiga Bonals:
És que apareix com una mena de catarsi, almenys això és per a mi.
Pere
Publica un comentari a l'entrada