Els teus ulls juguen
a no amagar-se dels meus dits,
i, quan rius, el gest inconfusible dels llavis
pentina cicatrius.
Dibuixant insomne dels sentits
que m’aculls,
amb colors de cireres i pessics,
a l’ample drecera del gust.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (36)
“el gest inconfusible dels llavis/ pentina cicatrius”: esborra el desordre de les ferides. Pot ser tant físicament com metonímicament: els llavis substituirien la poesia. Passa a parlar d'ella amb “Dibuixant” (fa art amb els dits, amb les carícies), “insomne dels sentits”: els sentits que s'identifiquen, generalment, amb la nit, i "insomne", perquè s'és més lúcid, paradoxalment, en aquesta nit. Una nit en la “que m’aculls” (estimar és protegir), “a l’ample drecera del gust”, una oxymoron i sinestèsia alhora, perquè les dreceres no són amples, ni tenen gust, generalment (com les cireres no lliguen amb els pessics): va a ella per la drecera, l’entrada personal que li té, sobretot amb la poesia.
Extensió
-
El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès...
Fa 1 setmana
4 comentaris:
Preciós, i m'ha encantat: "el gest inconfusible dels llavis
pentina cicatrius."
Que bé que analitzes, Helena.
Bon cap de setmana.
MOltes gràcies de nou pels teus ulls generosos!!!!
Les imatges d'aquest home són molt sugestives, eh. Això és innegable.
Gràcies Helena.
Fantàtic el poema i el comentari, Helena.
Moltes gràcies.
ja hi sóc ací un altra vegada.
M'ha encantat llegir-te.
B7s
Publica un comentari a l'entrada