Venies pel carrer travessant un hivern
que encara es commovia. Era perquè arribaves.
Entreobries la porta i deixaves enrere
l’olor del vent gelat, aquell soroll metàl·lic
que abaltia les mans, els ulls i les mirades.
Aleshores entraves i portaves amb tu
tot l’escalf d’aquell temps de la teva presència:
desvetllaves la casa del seu son hivernal,
obries els espais, tocaves el piano
i observaves el mar des de la teva alçada
d’ocell que sempre torna quan l’hivern se n’ha anat.
Amb un amor així poblàvem els racons
d’una terra infinita de llum i de bellesa
i amb la llenya de l’arbre de tot bé i de tot mal
enceníem el foc de la nostra tendresa.
CLARÀ, Israel Pluja de nit . Barcelona: Viena, 2010
El primer poema d'aquest llibre i es diu "Arribada", simbòlicament, ja que descriu l'aparició en la seva vida de l'altra persona. Una entrada "travessant un hivern/ que encara es commovia": una metàfora, aquesta imatge, que agafa un període de temps, el de l'hivern, per parlar de la buidor de la seva vida fins que ha arribat l'altra, com la primavera i les orenetes tornen. "i amb la llenya de l'arbre de tot bé i de tot mal", una imatge bíblica per parlar de la passió física indirectament, com n'hauria de parlar sempre un poeta. Un deu de poema, molt líric i molt entenedor alhora.
Extensió
-
El teu món interior,
en les parets de la cambra on escrius,
en la mirada d'una fotografia,
en una peça de roba que t'estimes,
en cada vers que has entès...
Fa 1 setmana
2 comentaris:
Moltíssimes gràcies, Helena! També un bon Sant Jordi per a tu! Les persones que estimem les lletres ens ho mereixem. Petons!
Bona diada a tos dos i per festejar Sant jorsi, ací un poema de Papasseit:
Vibracions
El gra sagnós de magrana
al teu llavi.
Oh, el mossec de la meva besada!
Dolça recança:
l'ànima del Poeta
el teu ventall.
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
-El tram llampega.
Acota el cap endins la porxada de verd,
als tarongers florits, la promesa-donzella:
una alosa destria la blancor dins el verd.
Dins de la nit
alegria en la casa.
Tot és la por.
Cada mot de l'esposa, una rosa
tota balba de flames:
la sardana-cinyell de l'esposa.
La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles s'hi deixa!
Aquesta flor,
del teu pit el meu llavi.
flor en el llibre.
¿Què són fets els estels-oronells
despenjats cada dia?
En els ulls de les verges, estels.
Volves de zèfir
sonorants ones verdes:
la Primavera.
A aquella estrella nua tan a prop de la lluna
li servo un gran amor
car volia escapar-se i la vigilen molt.
Ara el cel és tot blau dins el matí.
Només un petit núvol blanc-molt blanc:
una verge s'ha deixat el coixí.
Bru mariner d'amor
de peu dret a la proa:
quina noia no el vol!
Mocadoret al coll,
vermellet, de les festes.
Les sagetes al cor.
Publica un comentari a l'entrada