Amb llapis de fina
punta vols retenir aquest ara
que et sembla etern, tractes
d'habitar indrets que els mots
ja han abandonat.
I en no voler seguir cap camí
en vas fressant un de nou.
CLAPÉS, Antoni
Allunyant-se de la vida, transmutant-la en art, la veu poètica, que parla amb ella mateixa, tracta d’habitar els “indrets que els mots/ ja han abandonat”, quan darrere les paraules ja no “només et tinc a tu” (que diu Margarit), quan el significant ja no significa res, perquè la relació amb el passat s’ha extingit, tot i que ara li sembla etern alhora. Fugint doncs, de cap camí anterior, n’inicia un altre, el de la poesia.
Fa 1 dia
Entrades
3 comentaris:
Hola Helena pares la taula amb una tan extensa i variada gstronomia, partint del poema, que no sé què dir... M'agrada el poema i també el què dius tu quan el poses davant del sol o la lluna...
Des del far una abraçada.
onatge
Una dble delícia compartida entre poema i anàlisi critica!!!
Quin dia que porte, no trobava el moment per a entrar!!! però com sempre paga la pena fer la visita encara que siga tard!!!
Enhorabona!!!
onatge, tu sí que saps què dir, no m'enganyes!
Iris, benvinguda com sempre.
Publica un comentari a l'entrada