UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 17 de març de 2011

Dia mundial de la poesia 21 de març del 2011

Poesia: una visió personal

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1


Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzóde les coses futures.
Enll・de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corr冾m.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina

PESSARRODONA, Marta

Tant pel passat com pel futur pot fer via la poesia, que s’anticipa a la vida tant com la reviu. “tot s’hi val si res no és mentida”: es diu tant que la poesia no se la creu ningú com que és l’única veritat. La paraula és molt important, la ment, a través del llenguatge, mou muntanyes.

El súbdit britànic que ens va ensenyar que podíem envellir als trenta anys podria ser l’autor de Peter Pan. Desconec a què es refereix “la reina d’ulls metamorfosats en perles”.

L’àngel que “ens va assenyalar ja de petites” no seria res més que la manifestació del talent per fer poemes. Ningú va avisar la poetessa del perill que corria seguint el camí de la creació: “ets poeta, moriràs sense una pesseta”.

“És sempre la passió” que pot amb tot. “A la prosa,/ encara que florida” (amb dosis de poesia), només “hi va l’amor”. La poesia, en canvi, “és el cim de la piràmide literària” (completament d’acord), s’escau a l’enamorament, i, la majoria, “envejosos, la vesteixen de parenta captiva”: ningú sol entrar en la poesia, però en el fons de tot és respectada.

En definitiva, la poesia és el llir entre cards, en una hipérbole, de “la nostra tradició”. Les espines de la rosa que seria la poesia, poden fer brollar “sang divina”, de tant elevada com és. Fins i tot jo m’he emocionat en comentar aquest gran poema.

3 comentaris:

Iris ha dit...

M'agrada veure refectida ací l'estimada de Àusiàs March.
Bona tria i millor comentari, Helena!!!

Helena Bonals ha dit...

És curiós: d'entrada no li vaig veure la gràcia, en una relectura m'ha entusiasmat.

Estonetes ha dit...

Com a valencià, porte ben endins a March, molt bona l´anàlisi.