Sucres
Crèiem ser pedra,
ínfima lluentor
d’albes arestes.
Diluïts
per endolcir
en reflexos
la negra amargor.
Fent una espiral
que ens xucla
en renovellat batec
i ens dissol fosos
al fons de la tassa.
CASAS, Rafel, dins el bloc La Cerdanya des de Can Fanga
"Crèiem ser pedra", inderrocables, eterns, monolítics. Però acabem diluïts en la foscor del cafè, de la nit, acabem trepitjant el terra, perquè la nostra duresa, la nostra integritat, és feta com de minúsculs granets de sucre (que es disolen com aquests versos amb tants d'espais en blanc), perquè som humans. De l'"espiral/ que ens xucla" anirem a parar al fons de tot, al fons de la tassa. Encara que aquesta no fós la nostra intenció, la de fondre'ns en l'empatia, que ens porta de nou a fugir-ne en l'art, a delliurar-nos-en amb aquest poema.
Fa 1 setmana
Entrades
4 comentaris:
Tots dos molt rebé.
Jordi: l'he canviat, no sé si l'he millorat.
No he vist el comentari anterior, Helena, però aquest em sembla perfecte.
Bon cap de setmana a tots dos!!!
Gràcies Helena per prendre el cafè poètic-literari amb mi.
M'ha fet especial il·lusió que hagis posat paraules a sentiments que no he posat o expressat totalment a conciència, com fondre's en l'empatia o l'art com a alliberament.
Realment allò que ens fa humans és no ser inderrocables, sinó que hem de trepitjar el terra i, tot i ser xuclats per una força que no podem dominar, veure un bri d'esperança als ulls de l'altra.
Salut i bon cap de setmana!!!
Publica un comentari a l'entrada