Boira endins

Boira que al prat espessa bulls
enfredorida i tota blanca!
Tendror empegada als ulls!
Oh fulgor tova, paret franca!

Tot d’una em sento diluït
a dins d’aquesta fresca nit
que fas, oh boira!, al mig del dia.
Tot delirós de llunyania
palp els contorns de l’infinit.

AGELET i GARRIGA, Jaume

La boira és una mica com la ceguesa, que a vegades permet de veure-hi més que amb la llum “al mig del dia”, d’aquí la “fulgor tova”, l’esplendor de no veure-hi físicament, de no entendre-hi, però al mateix temps palpar “els contorns de l’infinit”. “Mentre comprenien savis dits de cec”, diu Espriu. L’essencial és invisible als ulls, diuen també. La boira envolta aquest gran i desconegut autor, alhora, un bon anticànon.

Amor

Ja no ets flama viva socarrant
la meva faç, ni l’ona delirant
que em gronxa dins la mar matinera,
ni brisa que respiro, ni joia de sendera.
Ja no em suportes, si trontollo las.
No ets forment que tasto, ni el meu jaç,
ni sento ja el teu si vora ma galta,
ni navego en tos ulls de sol i glaç.
Poc neixes amb el jorn, ja no m’assalta
el perfum de maduixa que tu fas.
Tot és u: dia llarg i curta nit.
Ja no ets un afany ni una ferida.
En tu visc enterrat i diluït
en mi vius enterrada i diluïda.

AGELET i GARRIGA, Jaume

L’amor ha estat considerat com el fruit que ve després de la flor, l’enamorament. Aquest és el cas d’allò a què es fa referència en aquest poema, el final de la primavera (“Tot és u: dia llarg i curta nit”, per Sant Joan, inici de l’estiu), metàfora de l’enamorament que fineix. Ella ja no és poesia per a ell, ni flama, ni “ona delirant”, ni brisa, ni “forment” (blat de la millor casta). “No navego en tos ulls de sol i glaç”, aquell contrast, aquella inestabilitat propis dels dies de primavera, ara sol, ara pluja, tan embadalidor. En definitiva: “ja no ets un afany ni una ferida”, ja no l’apassiona, ni ell a ella, però s’estimen, el contrast s’ha diluït. Més valdria deixar-ho córrer, arribats aquí, per a mi l’únic que importa és estar enamorat com Petrarca de Laura, per sempre.

No diré pas el cant que em furga endins

No diré pas el cant que em furga endins
fins que em caigui del cor, així com cau dels pins
la blavor resplendent; no pas abans que cessi
el seu bull encrespat dins de ma sang;
fins que el so es torni ble
i cera fràgil el meu fang.

AGELET i GARRIGA, Jaume Poesies completes

Els poemes no traspuaran la poesia, “el cant” que porta dins, fins que no li caigui “del cor”, fins que les paraules vessin “de sentit”, que diu Espriu. És el que s’accepta normalment: no es pot fer poesia de l’experiència acabada de viure, s’ha de deixar reposar per convertir-la en un poema que valgui la pena. Norma de la qual Margarit és l’excepció amb el poemari Joana. Thomas Mann parla a Tonio Kröger de com el sentiment no és productiu en art, tot i que l’objectiu sigui precisament desvetllar un sentiment en el lector. El “bull encrespat” ha de cessar, doncs. I el so, el poema, ha de tornar-se “ble”, metàfora d’allò immaterial, i “cera fràgil”, metàfora d’allò terrenal, que ressalta el ble, perquè cremi en l’ànima del lector, finalment.

Enigma

Si de tant submergir-me als teus mars verds
la meva ment s’oblida de la terra
i el meu cor i el meu cos es fan la guerra
per obtenir de tu tresors incerts,

si em faig del teu paisatge esclau submís
-sempre gelós de l’elixir que exhales-
i a les onades de les teves cales
m’he construït estatge i paradís,

digues, deesa del desig avar,
quines són les metzines del teu mar,
quins sortilegis m’han fadat els ulls,

i, si cap do no és etern ni estable,
ni cap amor constant ni inacabable,
¿quines roques seran els meus esculls?

OLIVA, Salvador Terres perdudes


Per llegir Oliva s’ha de tenir en compte, en aquest autor, la influència de Shakespeare i la d’Auden, que ha traduït. El primer l’influencia en aquest cas per la forma poètica del sonet. El segon, pel contingut, més propi del segle XX. "El meu cor i el meu cos es fan la guerra", és, però, una idea ben clàssica. A l’hora d’interpretar aquest poema, s’ha de ser conscient de l’ambivalència que mostra en poder referir-se tant a l’estimada, com a la mateixa poesia (“estatge i paradís”). Si, segons Forster, “la seguretat és incompatible amb un alt interès”, s’entén que la veu poètica, que se submergeix al mar -metàfora de l’amor, o de la poesia, doncs, dels quals és "esclau submís"-, temi de no poder reposar mai. Si l’amor és per definició inestable, si la creació poètica té tan poc de racional, “quines roques seràn els meus esculls”, per on es pot aferrar, ni que sigui mínimament, a la terra, a una certa seguretat? És el motiu que sol caracteritzar la poesia del segle XX, que l’enamorament no és etern. Jo, com la meva professora -idealista- de poesia anglesa, afirmo que sí que ho és, i el segle XXI.

L’enigma

On són el cel i la terra en el record?
On és la realitat somniada?
Les arrels de la vida creixen i decoren
rialles, llàgrimes, angúnies i sospirs
d’aquests retrats rere els seus marcs de plata.

PERUCHO, Joan

Davant un marc amb fotografia, igual com amb el marc d’una finestra oberta, o com amb un bon poema com aquest, que enmarquen la “realitat somniada”, la vista o la interpretació, respectivament, ens trobem amb un enigma: on és la vida? O sigui, les “rialles, llàgrimes, angúnies i sospirs”. “On és el cel i la terra en el record?”: el record que ho tergiversa tot, que paralitza una imatge per molt de temps. És una reflexió sobre la presència de la vida en l’art, la poesia, molt aguda. Segons Pessoa, la literatura simula la vida. Segons Jordi Llovet, la literatura és art i vida. Per a mi, la literatura és literatura, i la vida, vida.

Amor desvetllada

Hi ha ratlles negres entre aquest poema;
deslliga el teu torrent, el teu torrent,
tu, amorosa des del nom: esquema
invariable, estén-te plenament.

Em gronxen els sentits, i la ment rema
cap al camí de branques que t’estén
la cabellera amb tast de diadema
de coure planetari en quart creixent.

El temps donarà rius damunt la runa;
cap endavant pintem el bosc molsut,
veig l’or a la claror d’un raig de lluna.

Et busco en la certesa del minut;
entra al gran mar on tota llum és una
i el desordre del fons resta vençut.

BROSSA, Joan

Un sonet “perfecte” de l’autor de tants poemes visuals. És per això darrer que utilitza una imatge visual, “Hi ha ratlles negres entre aquest poema”, poema que esdevé metàfora de l’amor, de l’estimada. Ella és poesia, “amorosa des del nom”, amb un “esquema invariable”, com el d’un sonet, com el de l’amor: “deslliga el teu torrent”, diu dues vegades, perquè es deixi anar, i oblidi les “ratlles negres”.

La veu poètica la “gronxen els sentits”, mentre la ment se’n va cap a la lluna, el “quart creixent”, que és com una diadema als cabells d’ella.

El temps donarà nova passió damunt la runa, com en un pantà sec. El sol es reflecteix en la lluna, veuria l’Edat d’Or reflectida en aquest astre.

La busca en el present, “la certesa del minut”. Finalment, en entrar en el mar de la poesia, l’amor, “el desordre del fons resta vençut”: desapareixen les “ratlles negres”.

Poema deliciós que exhorta l’estimada a respondre a l’amor desvetllada entre els dos.

Marge

Jo et diré el que necessito per al vespre
perquè puguis fer les compres al migdia.
Són tants els arbres que no he vist créixer!
He perdut una estrella.
Vaig vestit de paper.
No tinc ni pa ni llet.
Queda una mica de pa d’ahir,
però no en puc disposar.

BROSSA, Joan

La veu poètica desitja un marge per l’amor, que perduri del migdia de la vida al vespre, com a mínim. Si l’amor arrela bé en el centre de la vida, arribarà a bon port en la vellesa. Són tants els amors frustrats que arrossega! Ha perdut una estrella, o sigui, un sol a la seva vida. Va vestit de paper, perquè només l’envolta la seva poesia, escrita sobre aquest paper. No té cobertes les necessitats primàries (pa, llet), ja no només les secundàries. Queda una mica d’amor del passat, “però no en pot disposar”, és sec, ja. Lectura: un poeta més que desitja el futur en el passat.