UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Les roses franques

He vist unes roses - d´un vermell pujat,
d´un vermell negrós - d´un vermell morat.
Penjaven granxant-se - del mur d´un jardí;
ningú les pot heure - no es poden cullir;
són les roses lliures - de la servitud,
són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s ´abasten - ni de dalt estant:
el gipó o el gerro - no s´en gaudirán.
Brillà el sol veuran-les - desde lluny la gent,
donaran la flaire - de bon grat del vent;
mes cap mà atrevida - les apomarà
ni aleana humana - les mustigarà.
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida - gronxant-se i rient
i abrusades se les emportarà el vent

Maragal, Joan

Tot el poema sembla una al•legoria per parlar de la poesia, que és com una rosa, però franca, no s’ha de pagar necessàriament per llegir-la. Alhora, no es pot collir, hi és a priori, encara que no l’arribem a entendre mai. No es fa malbé amb el temps, i al mateix temps és lliure i pura com la rosa a la qual es compara. El vent se’ls emportarà, aquests versos, com tot el que és espiritual, però no desapareixeran.