La clau al pany, la taula parada,
i el sol que s’escampa, lluminós,
pels clivells de la basarda.
Ple és el rebost, ampla la tarda.
ningú enyora el matí
amb el sol de ta mirada.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (46)
Una casa que vol que sigui una llar protegida, però amb una llum que entra per les escletxes fornint esperança, “pels clivells de la basarda”. La seva relació és rica, amb el rebost ben ple d’empatia. No els cal ser més joves, a cap dels dos, amb el foc de l’amor, i la bellesa que té la mirada d’ella -el sol es relacionaria amb el dia i la bellesa, ella; la lluna amb la nit i el sublim, ell, la veu poètica-. És com la placidesa de la tardor al costat dels moviments bruscs de la primavera, de la tarda enlloc del matí. Allò que fa que hom no desitgi de tornar a l’adolescència.
Fa 1 setmana
Entrades
1 comentari:
La sensació de tranquil·litat que ens dona la primera estrofa en pintar un clima tan pacífic i agradable amb els sol i la calu al pany, està reforçat a la segona amb la sensació de mirar l'estimasa als ulls i semblar-li que mira el sol.
Molt bonic.
Gràcies
Publica un comentari a l'entrada