UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 12 de novembre de 2010

Bruna

Clara, on ets?
Un altre cop t’he perdut.
La poesia
sempre fa aflorar la pell més bruna.
Algú va provar d’escriure
sobre la meva pell
però negre sobre negre
no es veu.

COMAS, Clara dins versos.cat

La veu poètica parla, en un joc de paraules, amb ella mateixa, que no es troba enmig de la foscor del poema: "la poesia/ sempre fa aflorar la pell més bruna", com en un quadre de Gauguin, la poesia se sol identificar amb la nit, allò exòtic, allò misteriós. "Algú va provar d'escriure sobre la meva pell": algú que, entrant en el seu poema només en la superfície, no va il·luminar el poema, perquè "negre sobre negre" no aportava cap bona idea. De com la llum i la foscor es complementen, s'interrelacionen.

5 comentaris:

Joana ha dit...

Helena, després del teu comentari, no sé que més podria dir. Em deixes sense paraules.

Gràcies per compartir!!!

Joana ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joana ha dit...

Helena, t'he posat el teu comentari a l'entrada acompanyant el meu poema i t'he enllaçat el blog.

Moltes gràcies pel teu comentari, és realment autèntic i expressa el que sentia en el moment el vaig escriure.

Rafel ha dit...

Bona interpretació. No n'hi ha prou amb llegir el poema, s'ha de capbussar-se i interpretar-lo també amb el que sent qui ho llegeix.

Helena Bonals ha dit...

Gràcies Joana i Rafel. Diuen que els autors escriuen sempre la mateixa obra, jo acostumo a dir idees semblants, però l'important és que s'escaiguin.