UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 21 de novembre de 2010

XXVII

Hauríem d'aspirar a ser una hòstia:
rodons com el llevat, fermentats com el pa,
nutricis com la farina. Hauríem de voler
tenir molla, i la crosta per si ens cal.

Però la mona ho desmentia:
-Què en farem, aleshores, del desig?

ALZAMORA, Sebastià La part visible

Jo tenia un professor de poesia que preguntava per què fer un poema d'amor si mentrestant podies estar fent l'amor amb algú. L'hòstia rodona, perfecta, immaculada, o sigui la poesia amb contingut i forma (la molla i la crosta), però que s'oblida de les persones, de ser humana, no serveix, ve a dir aquest poema. A la part visible li sobraria el desig.

3 comentaris:

Estonetes ha dit...

Molt fi i perspicaç el teu professor :)

Helena Bonals ha dit...

Estonetes: era molt cínic, el meu professor, de l'estil de John Donne i els "Metaphisical poets".

Joana ha dit...

Quin profe, eh!!!

Estic totalment d'acord amb el que comentes del desig.

T'he deixat al bosc la lletra del poema de Feliu Formosa que volies, però per si no passes te la deixe ací:

LA CASA SOLITÀRIA
(Feliu Formosa / Sílvia Comes)
Vull tornar amb tu
a recórrer la casa solitària
on vam anar
aquell vespre que vaig venir a trobar-te.
Els llençols freds
van acollir els nostres cossos àvids
i em van donar
l'amor que madurava feia dies
com esperant aquell moment precís.

Diguem que si,
que encara hi és la casa solitària
per acollir
els dos amants que encara no es coneixen,
els dos amants que fugen d'ells mateixos,
del seu passat,
per tornar a perdre la noció del temps.

I vam obrir
finestres i balcons per veure els boscos
i vam omplir
de calor la humitat d'aquella cambra.
I el vell mirall
estava com sorprès dels nostres cossos
drets i abraçats
abans de les carícies sempre noves,
abans de perdre la noció del temps.