UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 19 de novembre del 2010

1.

Insomne d’una terra i d’un país
ordene les pedres del passat,
i patesc el coltell de tots els dies
quan el meu cervel em reitera
aquesta passió inútil de lletres.
Perdut pels carrers, els matins,
víctima de les notificacions,
els pagaments, els rebuts infinits,
no encerte de dir-me poeta,
sóc només el pobre vianant
el turista impàvid d’un poble
sense destí, sense principi ni final,
vagabund sense direcció.
I, tot ho deixaria ara mateix,
les comptabilitats, els recursos,
el trànsit indomable, les fal•làcies,
tot per deixar-me dur pels camins
on assedegar-me de pluja,
de canyars, tarongina i mel.
Ara mateix enfilo aquesta agulla…

NÀCHER, Vicent Un entre tants

Hi ha passats lligats a un lloc que quan hom hi pensa no fan més que desvetllar-te, porten la veu poètica a fer poesia, però de manera contrària a l’“És quan dormo que hi veig clar” de Foix. La seva lucidesa es reflecteix en la intel·ligibilitat d’aquest poema. Considera que la seva és una “passió inútil de lletres”, ja que la bellesa no sol tenir res a veure amb la utilitat. En canvi viu envoltat de coses prosaiques, relacionades amb els diners, que el fan tocar de peus a terra. Ho deixaria tot, però no tenir llibertat es compensa amb tenir cultura moltes vegades. Amb aquest poema, el primer del recull “Un entre tants”, vol començar a alliberar-se de tot el que el molesta, encara que només sigui d’aquesta manera tan immaterial, o justament per això. “Ara mateix enfilo aquesta agulla...”, la del teixit de la poesia.

8 comentaris:

Joana ha dit...

A mi també em va agradar molt aquest poema de Vicent. Crec que és un dels que més m'agraden del seu darrer poemari.

Ja li donaré l'adreça del teu blog per a que puga veure el magnífic comentari que li has fet.

Normalment coincidim els divendres al Pere, un bar d'Algemesí, però ara ja fa tens que no l'he vist.

Si el veig no dubtes que li ho faré saber. De segur que se n'alegrarà molt.

Una gran abraçada

Rafel ha dit...

Tan útils són aquelles coses "inútils"!!!
Malgrat notificacions, pagaments , etc... la Cultura no té preu. Com tampoc l'olor de canyars, tarongers i mel.

Vicent Nàcher ha dit...

M'ha agradat molt el comentari d'Helena Bonals del poema.
Li agraesc a Joana el fet d'haver conegut el meravellós bloc "Una cosa molt gran en una de molt petita".
Salutacions

Helena Bonals ha dit...

I jo li agraeixo a la Joana d'haver conegut la teva obra. Només he començat, com el mateix poema...

Joana ha dit...

I jo us agraisc el vostre agraïment, he,he.

Abraçades dobles.

Joana ha dit...

Helena com que tu no hi ets al facebook, et deixe un article del Pica'm sobre Vicent:

El poeta d’Algemesí Vicent Nàcher acaba de publicar el seu sisé poemari, Un entre tants (Brosquil Edicions, València, 2010). Es tracta d’un recull de cinquanta poemes de vers lliure i de vint estrofes cadascun que formen un únic bloc sòlid, ple de referències personals i d’una gran càrrega lírica.
Des de la primera estrofa assistim a un llarg monòleg on el poeta ens parla del món que l’envolta, però sobretot del seu món interior, ens confessa els seus sentiments, les seues emocions, les seues passions, els seus dubtes i anhels. Ell se sap un individu que ha estat malalt: «Només jo he estat més enllà dels límits / que tothom coneix i he viscut / temps instal·lat a les autopistes / de la desesperació… » que vol amb totes les seues forces reconstruir-se i ser «un entre tants que fa servir la paraula / que vol trencar amb silencis de corders».
En el llibre trobem els gran temes, les grans obsessions de la creació literària: l’amor (en el seu cas un gran desig d’amor), el significat de la vida, la recerca de la felicitat, la fràgil línia entre la raó i la follia, la literatura, i en tots ells alça signes d’interrogació cercant respostes que no troba i que li dolen.
La poesia viscuda des de la trinxera del lector, però sobretot del creador, té un gran protagonisme al llarg de tot el poemari, la poesia la sent com eixe verí que li dóna energia per a continuar vivint. Sobre ella escriu a sovint i reflexiona sobre diversos aspectes, fins i tot alguns de paraliteraris.
Però qui és realment protagonista i tema fonamental dels poemes és el mateix autor, la seua experiència vital, la seua lluita, el seu dolor és la matèria primera d’aquesta obra.
En els seus versos hi ha ecos i homenatges a Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Salvador Jàfer, però també de cançons tradicionals. Hi ha una imagineria poètica extreta del seu món més pròxim, el dels llauradors: «M’he criat a poal en el millor de tots els pobles», o de la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
Hi ha també alguns poemes que se n’ixen en part de les línies temàtiques del llibre com ara el 32, un poema de gratitud a la seua germana, que en els moments més difícils ha estat sempre al seu costat, el 36 i el 37, que denuncien, en un cas i utilitzant el gènere transfronterer del microrelat, la situació de maltractament que patixen moltes dones, i en l’altre reivindica el paper que ha de tindre la dona en la societat, el 43, sobre una dona soltera que viu per a la docència, o el 44, que parla d’una malalta mental.
Un entre tants és un poemari aparentment senzill, la seua lectura és intensa i sense opacitats, però amb càrregues de profunditat que ens portaran a la reflexió sobre el sentit del viure i de l’escriure.
Un llibre on el seu autor se’ns mostra nu, en carn viva.

Helena Bonals ha dit...

Que ben escrit! Em fa venir moltes ganes de seguir llegint-lo. Gràcies, Joana.

Joana ha dit...

No és meu, és un article de Manel Alonso.