UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 8 de febrer de 2009

Cos meu, recorda...

Cos meu, recorda
no solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament!
i tremolaven dins la veu –i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.

Cos meu, recorda, recorda...

Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també als desigs
aquells vas ser donat –ah,com lluïen,
recorda, dins els ulls que se’t clavaven;
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

K.P. KAVAFIS, adaptació de Carles Riba


Aquest és un poema dels directes, pràcticament sense ambigüetats, pràcticament despullat d’imatges, però amb una gran força i originalitat. La veu poètica tracta de fer justícia a tots els antics amors, els que s’han perdut per sempre, i els que no van poder ser també, “també als desigs/ aquells vas ser donat”: aquest poema és un bàlsam per a totes les ferides d’amor. Es dirigeix al cos, en una personificació d’aquest, de fet l’ànima no és més que una personificació del cos, en el fons. En els ulls tradicionalment s’hi ha associat el cor d’una persona, pels ulls arriba l’amor generalment. Kavafis sembla sempre molt adherit a la vida, per d’altres poemes seus, i no té cap inconvenient a manifestar el seu rebuig a la solitud, la seva inclinació per l’experiència.