UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

A la taverna del mar

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara”.

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

A la taverna del Mar hi seu un vell
que de tant recordar, tant somniar,
S’ha quedat adormit damunt la taula.

Adaptació de Lluís Llach de la poesia de K. KAVAFIS "El vell", dins Nu



Segons Montserrat Roig, per crear no s’ha de tenir sentit del ridícul, seny o covardia. Exactament igual que per estimar. Contra la innocència, l’experiència. Contra la solitud i el pensament excessiu, una certa dosis de vida. De tothom se n’aprèn. És un poema que posa el dit a la llaga, que sorprèn i pertorba com pocs. El vell que descriu podria ser el Mr Stevens de The remains of the day. L’autoengany “demà tindràs temps encara” és el que més colpeix del poema. En definitiva, cal intentar no ser un ser celestial, sense desitjos, que és de tornada de tot, perquè hi sortim perdent.