UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 1 de febrer de 2009

Cançó a Mahalta

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

TORRES, Màrius, març 1937


Un poema d'amor "d'igual a igual", encara que només sigui davant la mort. La mort que espera al poeta i la seva estimada en un sanatori. "Mahalta" és més que un joc de paraules amb "malalta", és una manera de manifestar la seva admiració per ella. Perquè tot sembla indicar que el nom castellà "Mafalda", i "Mahaut" en francès, etimològicament en català correspon a "Mahalta". I "Mafalda" només es posava a les dones de la noblesa. Per ell ella és, doncs, d'un estatus superior.

El tema de la mort, al mateix temps que el de l'amor, és constant en el poema: "una terra de xiprers i de palmes", els xiprers simbolitzen la mort, les palmes de Setmana Santa, també l'auguren. "En els meandres", les voltes que fa la vida, evolucionen paral.lelament. El poema acaba amb una referència al mar, o sigui la mort, "la nostra pàtria antiga", on desemboquen les vides dels rius. És un poema bellíssimament musicat per Llach (al capdavall és una cançó). A mi em corprèn aquesta relació tan especial, malgrat el context en què es dóna, o precisament per aquest. Per cert, us heu adonat de com cada estrofa és composta de dos versos paral.lels, com els dos rius, il.lustrant aquesta relació d'igual a igual, tan petrarquiana? Quin amor més bell, més sublim fins i tot! Qui no voldria una relació així...


Cançó a Mahalta

Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus ulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.

TORRES, Màrius, 9 d'agost, 1937

Poema d'amor bellíssim i totalment intel.ligible en la seva superfície: la mirada de la seva estimada parla sense paraules, en el silenci fins i tot. Però el que el poeta potser voldria suggerir és que aquest mateix poema és com la seva mirada, que, com la poesia, parla en els silencis, insinua el mot que ja no diu. "La mirada és tan bella" com la poesia en general, suggerent pel que diu i el que deixa per dir. Potser l'autor no havia pensat en aquesta lectura, però el paral.lelisme entre la poesia i la mirada d'ella és possible. La seva mirada inspira el poeta, que al seu torn, per les connotacions, inspira el lector.

Torres, Màrius, Poesies. Barcelona: Clàssics catalans Ariel, 1977