UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Poètica

La fusta del seient del gronxador
encara és tèbia de la nostra sang que hi seia.
Vol i vertigen en el joc recent,
la sella encadenada de l’esglai.
No hi som, però la corda encara branda.


Poema dins La corda del gronxador: els títols de Llavina són molt ben trobats: "La meva ànima malalta està desorientada/ com la corda del gronxador" (Tang Wan). La corda del gronxador va endavant i endarrere, tot "desorientant-nos", com les oscil.lacions de l'estat d'ànim, de la vida. També la corda és el que ens lliga a la terra, el que no ens permet de volar, aquest lligam és l'atavisme que no ens permet de sortir de la foscor, ens desorienta per ell mateix, no ens permet de veure-hi clar.

Al final del llibre torna al principi, amb Poètica. En dues paraules: la corda del gronxador podria també venir a ser com la poesia, el que roman quan no hi som. El que fa durar la nostra vida una mica més, malgrat tot. I és que la poesia no s’entén mai a primera vista, però ens permet de “volar” una mica, al capdavall, de ser una mica savis. Aquest últim poema també és com la corda del gronxador quan l’acabem de deixar, són els últims moments del llibre.



Molsa desterrada

Grapat de molsa
collida en lloc ombriu,
Molsa desterrada
Que sembla que conservi encara
lleganyes d’aigua freda
d’una gota de rosada

(la gota on m’he vingut a rentar el cor).


La gota segurament és la poesia, allò immutable, cristal.lí, fred, on el cor es desfà de la brutícia acumulada en la vida. Igual com en el poema Fulles plastificades,on la veu poètica congela el cor, el converteix en una pedra, per sofrir menys. Això de la gota em recorda el poema de Baudelaire Tristeses de la lluna, per la llàgrima de la lluna que el poeta posa “a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol”: de la prosa, per exemple. La gota seria allò menys racional, el més abstracte. El grapat de molsa, orgànic, conté la gota, encara amb la bellesa de la matinada.


LLAVINA, Jordi, La corda del gronxador, 2006