UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 21 de febrer de 2009

L'amor que no m'espanta

Lluny de l'amor ferotge de l'origen,
lluny de l'amor que inventa la ment com a refugi,
l'amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l'amor del sol d'hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil.litza.

Aquests poemes parlen d'esperar.
Perquè, sempre, l'amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l'altura de tanta soledat.

MARGARIT, Joan, Misteriosament feliç. Proa 2008.

Lluny del primer amor, lluny de l'amor inventat quan sembla que no hi ha res més a l'horitzó, l'amor que ara el consola, el que projecta en la poesia, en l'hivern de la vida, el tranquil.litza perquè li permet de perpetuar-lo, de "descobrir alguna promesa de repetició", perquè "no té urgències" com l'amor de la primavera i l'estiu...

Hi ha esperança, els poemes parlen d'esperar per això mateix.
Misteriosament feliç, diu el bentrobat títol. "l'amor és un assumpte/ de les últimes pàgines": no sé on he llegit que "la pèrdua és la mesura de l'amor". La soledat que ha vingut després de la pèrdua es veu justificada pel final, el final de l'amor justifica que li hagi estat fidel, amb la poesia. La poesia que no l'espanta, que domina tan bé...