Versets 4-3-2

Som tan xicotets que necessitem estima,
Tan fràgils que no podem estar sols.
Fins i tot hem d’explicar els somnis
per a què ens diguen que no són certs.

Som tan dèbils que patim per no fer patir
Tan mínims que busquem respostes en els altres,
Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes

Tan temorencs que preguem cada nit per a què de matí
torne a eixir el Sol.

GUEROLA GIL, Jordi

Com algú deia de Shakespeare, aquest poema ens revela a nosaltres mateixos. De la primera estrofa de quatre versos, a la mena d'epigrama del final. M'arriben especialment els versos següents: "Som tan xicotets que necessitem estima" (hi ha qui diu que que t'estimin només afecta la teva vanitat), "Som tan dèbils que patim per no fer patir" (sol passar, això), "Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes" (la recerca d'aprovació clàssica d'un manual d'autoajuda). El final ve a reflectir com d'inútilment patim les persones, perquè facis el que facis, el sol sortirà exactament igual, almenys en vida teva.

Pena arrencar-la,
també pena deixar-la,
la violeta.

Naojo, dins El cau de Calpurni

Entre l'acció i la contemplació. Entre la joia de viure i el mirar-se les coses des de la finestra. Pena de viure, i pena de no viure. Quant de sentiment en poques paraules. També, pena d'interpretar el poema, i pena de no fer-ho. Mai no és tothom content.

El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.

ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986).
Minimàlia

Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.

Pluja de nit

Et sé com un estiu constant que arriba
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.

CLARÀ, Israel, Pluja de nit, 1910

"Pluja de nit" seria una redundància: la pluja, per ser ocasional i composta de petites gotes, és com la poesia, els versos. La nit també sol ser el territori de la poesia, més que el dia, el sol, la prosa. Però l'altra persona, alhora, és com l'estiu per a ell que es considera en l'hivern. Ella és sempre estiu, de manera constant (l'estiu en ell mateix ho és molt, de constant), i desglaça l'aigua metafòrica de la veu poètica amb el seu bes. No és un poema que costi d'entendre, però és molt líric, i té el títol de tot el poemari. La pluja d'aquest títol em recorda el bloc d'Ana Muela Sopeña, "Laberint de pluja". Hi ha motius en poesia que són universals.

Pluja de nit

Et sé com un estiu constant que arriba
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.

Ens hauríem dit silencis

No sé
cap altra cosa millor
sinó el Silenci
per a dir
què és la mort,
què és la Vida...
Si mai hagueres estat!...
Ens hauríem dit
silencis
i hauríem conegut
millor
el nostre Silenci.
No sé
cap altra cosa millor
que el Silenci
per a omplir
instant,
dolor,
paraula...

LILIANA POPESCU, Elena

*****

NE-AM FI SPUS TĂCERI

Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să spună
ce este moartea,
ce este viaŃa...
Să mai fi stat!...
Ne-am fi spus
tăceri
si am fi cunoscut
mai bine
Tăcerea
din noi
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să umple
clipa,
durerea,
cuvântul...


Elena Liliana Popescu


*****

NOS HABRÍAMOS DICHO SILENCIOS

No sé
de nada mejor
que el Silencio
para decir
lo qué es la muerte,
lo qué es la vida…
¡Ojalá hubieras estado!
Nos habríamos dicho
silencios
y habríamos conocido
mejor
el Silencio
de nosotros mismos.
No sé
de nada mejor
que el Silencio,
para llenar
el instante,
el dolor,
la palabra…


Elena Liliana Popescu

Del poemari "Canto de Amor", 1999


*****

Original en rumanès i traducció al castellà presa de la pàgina web Arte poética:
http://www.artepoetica.net
Antologia de Poesía Universal dirigida per André Cruchaga

Dins el bloc Oasi de paraules

El silenci seria metàfora de la poesia, que diu sense dir, que permet d'acostar-se a allò que no es deixa entendre, la vida i la mort, i també l'amor, més que no pas res més. "Ens hauríem dit/ silencis" és una reflexió que fa la veu poètica quan s'adona de la força de la poesia, que omple l'"instant", no pas com la prosa, el "dolor", tot curant les ferides, la "paraula", que ens redimeix. El Silenci en majúscula, i en minúscula, omple la nostra vida millor que la música més elevada.

La cambra dels espills

Als buscadors de sentit


On encaminar els teus passos
si tot és corromput?
En quin lloc dormir i refugiar-se
fins que la llum torne dels seus orígens?
Entra a la cambra dels espills
i respira fins a ser un amb tot.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

Cámara de los espejos

A los buscadores de sentido


¿A dónde encaminar tus pasos
si todo está corrompido?
¿En qué lugar dormir y refugiarse
hasta que la luz retorne de sus orígenes?
Entra en la cámara de los espejos
y respira hasta ser uno con todo.

MUELA SOPEÑA, Ana

Si no pots tenir el sentit, de què et serveix el significant? Gairebé tothom decep: "on encaminar els teus passos, si tot és corromput?", si no n'hi ha ni un pam de net. On dormir i refugiar-se de nit, mentre esperes de tornar a trobar el sol, et preguntaries. "Entra a la cambra dels espills", la de la poesia, "i respira fins a ser u amb tot": les vides dels altres es projecten en la teva, i t'ajuden a viure. Una poesia que no aïlla, sinó que integra, és aquesta.