Aquesta coberta seria una molt bona il·lustració de la idea que hi ha darrere el títol d'aquest blog. Una cosa molt gran en una de molt petita. El títol del poemari m'ha recordat el "mig del sol, mig de la lluna" de Gabriel Ferrater dins el poema Cambra de tardor.
Aquí teniu la meva selecció de haikus trobats en aquest llibre. La tipografia en rodona s'escau sempre a Xavier Pujol, la itàlica a Carme Rosanas.
A l'aigua uns pètals.
el sol de juny amable
allarga el dia.
Cauen els pètals
busquen de nou les branques.
Les del mirall.
(52)
El haiku de la Carme em fa pensar en com a través de l'art, el reflex en l'aigua, els pètals tornen de nou a les branques, encara que sigui de manera més o menys virtual. O sigui, que amb l'art revivim el que no es destrueix, sols es transforma.
El groc dibuixa
la flor de Barcelona
després del xàfeg.
Pètals caiguts
sobre els panots encara
volen ser flors.
(55)
La idea d'aquests haikus és semblant a la de l'anterior imatge. Encara que de forma abstracta, les flors són doblement flors. És veritat que aquest panot és la flor de Barcelona, el seu símbol. Un panot que competeix amb el de Gaudí al Passeig de Gràcia.
El meu camí
amb el sol ben amunt
entre les branques.
A cada passa
el revolt se'ns apropa
amb sol i ombres.
(56)
El camí de la vida, tortuós i amb arbres que amaguen el sol, no fa oblidar-lo pas, sempre el tenim present.
La plaça buida
un matí de diumenge.
Només les passes.
El sol dibuixa
una primera ratlla.
Després inunda.
(57)
El haiku del Xavier parlaria de les passes del que ja ha passat en la plaça buida. El de la Carme parlaria de l'a priori, la "primera ratlla" de sol, que sempre precedeix qualsevol talent, qualsevol enamorament.
M'embadaleixo
davant tanta bellesa.
els haikus dormen.
Vora de l'aigua
els haikus es desperten.
Remor de riu.
(62)
La bellesa s'escauria amb el dia, la vida, així com el sublim amb la nit, la poesia. Els haikus dormen quan s'és viu de forma conscient, però hi són de forma latent.
Floretes blaves
com els ulls de la mar.
Un cel de somnis.
Les flors més blaves
duen el cel a l'heura
una promesa.
(72)
Els ulls de la mar, com els ulls blaus, com les flors blaves, una cosa molt gran en una de molt petita.
La pluja fina
sobre el terra dibuixa
una aquarel·la.
Pinzell de pluja
vorera de paper.
L'art més efímer.
(77)
Les dues sinestèsies, "pinzell de pluja/ vorera de paper", s'escauen molt a aquesta imatge. Un pinzell porta pintura que és líquida com la pluja. La vorera, tot i ser de ciment, s'humanitza amb les fulles, que aviat seran escombrades, com "l'art més efímer".
Ermita antiga.
Campanes de silenci,
toquen les hores.
No hi ha campana.
El silenci repica
en la memòria.
(85)
Podríem invertir-ho: la memòria repica en el silenci. L'ordre dels factors no canvia el resultat, i aquest haiku obté un efecte més gran en el lector. La imatge presa en el moment que hi ha l'ocell de cara a l'ermita té un valor afegit. L'ocell a punt de volar del fotògraf i poeta.
Finalment he de dir que he tingut el privilegi de rebre una còpia d'aquest llibre, i que espero haver-li fet justícia.
Carme Rosanas/ Xavier Pujol Llum de sol, llum de lluna. Barcelona, 2017
Entrades
7 comentaris:
Gràcies per escriure sobre aquest modest llibre, Helena. Algunes de les teves reflexions enriqueixen o complementen el que es diu als haikus que has seleccionat.
Al menys sabem que en el teu cas, el "Llum de sol, llum de lluna" no ha anat a parar al prestatge de l'oblit.
Moltes gràcies, Helena.
Els teus comentaris sempre m'aporten coses noves que jo no veia abans.
Tots m'agraden i tots tracten els nostres poemes amb delicadesa.
M'agrada dir-te, pel que fa als teus comentaris dels meus poemes, que de tots, el meu preferit és el de la ratlla de sol. Aquest a priori que dius i com l'expliques descobreix més bellesa i més profunditat de la que jo hi havia posat. L'acabes, el completes, el fas més gran.
M'agrada la teva anàlisi sobre alguns haikus del llibre, Helena; Jo vaig gaudir-ne amb la ment en blanc, deixant-hi penetrar la bellesa que traspua. És una petita meravella, aquest volum!
Carme,
De fet he tendit a comentar més poemes teus que no pas del Xavier, crec que el protagonisme d'ell en aquest cas és en les fotos, tot i que també és un bon poeta.
Montse,
Jo també en vaig gaudir amb la ment en blanc, fins un cert moment que em vaig llançar a escriure.
Grans poetes.
D'un gust exquisit, Helena.
Es llegeix tan ràpid! Sense que això vulgui dir que no té contingut.
Publica un comentari a l'entrada