UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Pòsits i Buit

Pòsits

Cerco, entre els pòsits de la nit,
les abraçades verdes. Tu
m'encerclaves, en jardí edènic
de vivències platejades.
Les recordes? Segur que no.
Hauries d'imitar l'aire que va
de l'albereda a la roureda
i emmarca l'eucaliptus.
L'òbit de l'amor desfeu el llaç
que ens uní, quan només
érem tu i jo a la terra,
capaços de percebre,
en cromàtica abstracció,
la miríada de colors que la inventava.

Buit

Desert silent persegueix l'aurora
mentre invoco paraules gastades,
mancades de significat,
en fila amorfa de faccions.
Sol fermament apagat, marcit,
al cau de somnis absurds.
No hi ha contrapunt;
la cavitat que ens separa
és buit immens, caramullat
de nit interna, exempt de mots.

La sempiterna i versàtil avarícia
del no-res intenta establir,
en antigues morades,
vells alens perfumats,
per tal de transcendir.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar De teulades en amunt. Sant Andreu de la Barca: Editorial Gregal, 2016


Aquests dos poemes em sembla que parlen del desamor, des de dues perspectives diferents. 

"Pòsits" es referiria al que queda del dia, que es troba bàsicament en la poesia. Em recorda el que diu Gabriel Ferrater dels amors que primer s'enfonsen, i al cap dels anys suren en la superfície de l'aigua, que no és res més que el poema. La paraula "pòsits" ja parla del que queda en suspensió. "les abraçades verdes", "la miríada de colors", és el que la veu poètica en recorda, la que veritablement ha estimat, per això pregunta "les recordes? Segur que no", al seu amant absent. És el seu paradís perdut, el "jardí edènic".

"Buit" és el que sent la veu poètica, "desert silent" un epítet que redunda en la buidor que l'acompanya. "la cavitat que ens separa" seria una imatge contundent sobre l'absència de l'altra persona. "la sempiterna i versàtil avarícia" és un oxymoron, una paradoxa que parlaria d'una eterna fam de poesia que alhora muda fàcilment, no la domina prou. Una fam de poesia "per tal de transcendir". Això és el que qui escriu això cerca sempre quan escriu, almenys. Omplir aquest buit, d'això es tracta.

9 comentaris:

Elfreelang ha dit...

no conec l'autora però aquest versos m'han semblat profunds i bells , gràcies !

Helena Bonals ha dit...

És molt bona, Elfreelang. Gràcies pel teu comentari! Ella publicarà aquesta entrada a algun dels seus blogs, segurament. Ja et passaré l'enllaç.

artur ha dit...

Dos punts de mira diferents sobre una ruptura, penso que la primera encara té amor resistent , el pòsit, del que encara estima ...en el segon , l'altre...el que ja no hi troba res , el buit, en l'amor deixat.
M'agrada com escriu, felicitats per les dues, per compartir-ho !
Bon diumenge !

Helena Bonals ha dit...

Artur,
Per a mi en el segon poema es pot trobar la plenitud en la poesia, que no es troba pas en la buidor evident.

Pilar ha dit...

Moltíssimes gràcies, Helena!!! M'agrada molt la teva perspectiva!

Elfreelang, sí que em coneixes!!! Sóc la Pilar! Abraçada!

Pilar ha dit...

Gràcies, Artur!

Helena Bonals ha dit...

M'agrada que tinguis èxit, Pilar!

Jordi Dorca ha dit...

S'agraeix, Helena.
Treballes molt.
Miraré de venir el dia 27 de gener.
Serà un plaer.

Helena Bonals ha dit...

Seràs molt benvingut, Jordi!