UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 20 d’agost de 2017

La poesia

A Matei Calinescu

La poesia és l'ull que plora
És l'espatlla que plora
l'ull de l'espatlla que plora
És la mà que plora
l'ull de la mà que plora
És la planta del peu que plora
Oh, vosaltres, amics,
la poesia no és llàgrima
és el plor mateix
el plor d'un ull no inventat
la llàgrima de l'ull
de qui ha de ser bell,
la llàgrima de qui ha de ser feliç.

STANESCU, Nichita dins Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
traducció de Lilita Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Montaner Editor , 2017
dins el blog Enfilant finestres

Un poema que parla a través d'una sèrie de metonímies per dir que la forma del poema és sentiment per ella mateixa. L'ull, l'espatlla, la mà, la planta del peu, allò físic, però que té contacte com una metonímia amb l'espiritual, ploren a través de la poesia, de les metàfores. Però, així com les metàfores s'inventen, el sentiment és el "plor d'un ull no inventat". L'ull "de qui ha de ser bell", de qui transforma els sentiments en bellesa, poesia; "la llàgrima de qui ha de ser feliç", perquè la poesia, en darrer terme, serveix per fer feliç qui l'escriu i qui la llegeix, encara que pugui fer mal d'entrada. Aquest poema, fa feliç, sens dubte, qui escriu això.

2 comentaris:

Empar ha dit...

Molt bon comentari, Helena! Al meu entendre hi ha uns versos centrals que concentren la força del poema : “la poesia no és llàgrima / és el plor mateix / el plor d'un ull no inventat”
Ens diu que la poesia transcendeix, evidentment, el sentiment individual, però el fenomenal vers “el plor d’un ull no inventat”, que admetria moltes interpretacions, li confereix una potència creativa, suggeridora i enigmàtica que el poeta arrodoneix, com molt bé has dit, en els darrers versos.
Gràcies, una abraçada :)

Helena Bonals ha dit...

Empar,
Els poemes aque surten a "Enfilant finestres" solen ser molt inspiradors!