No té nom el teu nom

Sortiu, amics, eixiu al món

i abandoneu la vida

al vell carrer sense nom,

i a les cruïlles, tant com pugueu,

beseu-vos les estelles acarnissadament.

Beseu-vos, oh vosaltres,

en perfecte estat de destrucció,

beseu-vos que faci feredat!,

llepeu les flames,

unteu les fonts,

abraceu les places,

i lleveu-vos, oh sí,

la pàtria,

lliures,

ben lliure.

No té nom el teu nom. 

DORCA, Jordi

Sembla que la veu poètica, en l’aniversari del naixement d’Estellés, el quatre de setembre del 2013, exhorti els lectors poetes a sortir a la superfície del que seria un poema, amb la metàfora que seria el "vell carrer sense nom", que pot amagar la poesia. Les cruïlles seria on es troba la connexió entre estelles i carn. I és que “estelles acarnissadament” és un joc de paraules molt brillant, que entremesclaria  els ossos en estelles, l’abstracció, amb l’empatia de la carn, fent servir en part el cognom “Estellés”.

“Beseu-vos, oh vosaltres,/ en perfecte estat de destrucció”, com tot el que és orgànic. En relació amb aquest apassionament hi ha una sèrie d’elements contradictoris, “llepeu les flames”, com quan es vol apagar un foc forestal amb un hidroavió, “unteu les fonts”, com si es pogués frenar el corrent, “abraceu les places”, tot són petites coses a contracorrent, però amb significat per al poeta malgrat tot, que lluita. “i lleveu-vos, oh, sí,/  la pàtria”, em recorda el Ferrater de “Com una pàtria”, en el sentit de fugir de l’abstracció, no pas de no estimar el seu país. I de ser “ben lliure” d’aquesta manera. Un molt bon homenatge a Vicent Andrés Estellés, fent servir el seu nom simbòlicament, d’aquí el “No té nom el teu nom”.