UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 23 d’agost de 2013

Matí d'hivern

L'herba del camí
és blanca de la gebre.
Arreu pels camps
un sol lluent.
Les branques nues
són cant d'ocells.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

L'hivern en ell mateix és un matí, el començament del dia tant com el final de la nit. L'herba gebrada, la nova vida que el fred amaga, en el camí de la vida. El sol, malgrat tot, llueix. I les branques nues, que serien metàfora del poema, aparentment eixorc, "són cant d'ocells", el de la poesia o música que amaguen. La del record de temps feliços que romanen congelats tant com l'anticipació del futur. Una mena d'"a contrallum", seria el d'aquest poema, de mirar-se l'avenir des del passat.

6 comentaris:

Vicent ha dit...

Efectivament Helena, l'hivern és com aquelles persones fredes, molt assenyat, l'hivern és fred i assenyat, no es poden fer gran bogeries a l'hivern, recorda que el major nombre de guerres comencen en la primavera, també hi ha una raó estratègica i és que se suposa que després vindrà l'estiu i després la tardor i els soldats se salvaran del fred de l'hivern, o del "Seny".

Vicent

Helena Bonals ha dit...

Vicent,
està bé això que dius, però per a mi la composició més apassionada en Les quatre estacions de Vivaldi és la de l'hivern, no sé per què.

Jordi Guerola ha dit...

Reivindique la part positiva que pot tindre en un moment determinat, l´hivern o la foscor. Bonica escena.

Glo.Bos.blog ha dit...

Aquests poemes de "A contrallum" els trobo tots molt bonics. No coneixia el poeta.
L'hivern és fred, assenyat, fins i tot trist, però és un pas ineludible per arribar a la primavera.

Helena Bonals ha dit...

Glòria, a Manresa, a la llibreria Parcir, tenen el seu llibre, molt ben editat.

Helena Bonals ha dit...

Jordi Guerola,
faig com tu!