Jo, que no he conegut els homes
-
La història d'aquest llibre es pateix com qualsevol de les al·legories de
Kafka, però com passa amb aquest escriptor, l'important és el que en
retens, ...
Fa 4 dies
7 comentaris:
Molt suggerent; hi veig també la solitud de l'ós que trepitja sol la neu verge.
Ben pensat, Sílvia, els óssos van tan sols!
Caram, força trist.
Però realment reflecteix una doble solitud, la de la neu que ja s'esllangueix i la dels óssos, habitants nouvinguts a les nostres mutanyes, solitaris i escassos.
Porquet: és trist com és trist fer-se gran.
Digues-m'ho a mi!
Trist és fer-se gran, sobretot quan tens ganes de viure.
Publica un comentari a l'entrada