UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 9 d’abril de 2012

Llegir poesia

En acabar aquest llibre de poemes
de Paul Celan, no sé ni què m'ha dit
ni què em volia dir. Ni tan sols sé
si pretenia dir-me alguna cosa.
Els poetes hermètics tenen por.
Poso la mà damunt el llibre ja tancat
i juro rebutjar per sempre aquesta por.
Perquè la poesia, que a vegades comença
sent un paisatge on arribem de nit,
acaba sent sempre un mirall
on un està llegint els propis llavis.
Quin sentit té el contenidor si és buit?
El silenci i el buit són per als àngels.
Per a la por de les escombraries
o les escombraries de la por.

MARGARIT, Joan Misteriosament feliç

La comparació entre la poesia hermètica i la pintura abstracta és possible. Les dues tindrien "por" de les escombraries, del món dels sentits, d'allò terrenal, de la carn, i no dels ossos. Les dues són per a sers celestials, com els àngels. El contenidor pot arribar a ser molt bell: però què és una gerra sense aigua? Hom arriba gairebé sempre a la poesia sense entendre-hi ni un borrall, "de nit", però si persevera hi trobarà tard o d'hora alguna implicació amb la pròpia vida, d'això es tracta, precisament. Aquest "mirall" és un concepte bàsic de la literatura en general. "Cap claredat no dorm" és un vers de Paul Celan que és hermètic però que jo entenc, de totes maneres, en dos sentits: si un poeta fa llum, no serà oblidat en la posteritat. O bé: si un poeta és massa clar, no expressarà el que s'expressa en el son, en la inconsciència. Trobo que no és pas gens menyspreable, Paul Celan, tot i que jo he entrat en la poesia a través de Margarit.

[Recupero aquest poema ja publicat en aquest bloc, el 6 d'agost del 2009, perquè el considero interessant]

9 comentaris:

Vicicle ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Vicicle ha dit...

Potser és cert: El silenci i el buit són per als àngels, però la poesia la diuen els homes i les dones desprès de pensar com els àngels; o com diria Hölderlin: L'home és un déu quan somnia, i un mendicant quan reflexiona, o alguna cosa semblant, que cite de memòria.

Helena Bonals ha dit...

Estic d'acord amb tu, estic d'acord amb Margarit. No em sé definir en aquest tema, em va sortir en un examen i tampoc.

Sílvia ha dit...

La poesia hermètica potser neix de la por i fa la mateixa por a qui la llegeix i no l'entén o li costa de desxifrar. Tot i això és poesia, poesia d'àngels potser sí. A mi personalment m'agrada "la poesia que diuen els homes i les dones".

Helena Bonals ha dit...

Sílvia,
això de "la poesia que diuen els homes i les dones" m'agrada. Però també m'agrada l'altre tipus de poesia, en aquest bloc comento de tot. L'important, em sembla, és que sigui bona poesia, la que sigui.

lolita lagarto ha dit...

un poema i un comentari excel.lents.
personalment m'agraden ambdues poesies, també m'agrada la poesia críptica, sempre que no sigui només críptica o tan críptica que es perdi (en tot moment) tot lligam amb l'altre o amb la realitat.
els sentiments a vegades són críptics i els cal frases críptiques per tal de poder intuir per on van..

El porquet ha dit...

Més que un poema diria que és una reflexió, gairebé, argumentada i fonamentada.

No em pretenc comparar amb cap dels grans poetes, però jo, quan em mostro més hermètic en les meves paraules és quan parlo d'allò que em surt de les entranyes. Tinc necessitat d'escriure, però a la vegada, ho faig de forma críptica, de tal forma que pràcticament ningú acaba sabent de què parlo. Cerco comparatives, imatges, ombres i paisatges que reflecteixen el que sento i el que vull dir, però en cap cas vull expressar de forma oberta.

L'hermetisme és una forma cadenada d'obrir les entranyes més internes.

Helena Bonals ha dit...

És un poema, això de Margarit, encara que sigui una reflexió. També el que tu escrius és poesia, tan críptica com vulguis. L'important és que sigui bona, críptica o no.

Eduard ha dit...

La por és un bon tema per a la poesia, en si mateix. Hermètica o no, serà un mirall per a les notres íntimes emocions si és capaç de connectar-nos a elles a través del que susciti de comú amb qui l'ha escrit. No sempre cal que sigui entenedora. Àngels i dimonis no són res més que part dels mateixos éssers humans com els déus que van crear a llur imatge i semblança (amb un cop d'inspiració poètica, per cert).