UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 22 d’abril de 2012

Prou!


Prou,
aparteu els troncs i la fullaraca,
enderroqueu les murades de formigó,
que cap enginyer desvie la llera,
no construïu falsos poemes sobre la rambla.
Prou,
deixeu que l’aigua baixe furiosa,
que la sang i la terra ens arrossegue a tots;
a qui li siga dat aigües obertes
que desplegue el velam de la paraula secreta,
qui haja d’asfixiar-se en l’estantissa aigua del barranc
o descompondre’s en el tarquim del gorg
que respire l’oxigen que li reste del passat
fins que comence la processó dels cucs.

MOMPÓ, Francesc. Dins el bloc Uendos, greixets i maremortes

Un cant a crits, el de la exigència de posar passió en tot el que fem, deixar-se anar en el sentit positiu. Que ningú tracti de frenar el corrent que baixa, la seva autenticitat. Qui no trobi la força d'aquesta passió, que cerqui inspiració en "l'oxigen que li reste del passat", a través de la poesia, abans de caure mort. Bellíssim.

4 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Ets molt amable, Helena.
Una abraçada

Rafel ha dit...

Jo també vaig tenir aquesta sensació en llegir-lo. Però no cal oblidar que la metàfora de l'urbanisme valencià hi és present, o això m'ha semblat.

Estonetes ha dit...

Impactant i contundent. Petonets, Helena.

Helena Bonals ha dit...

Francesc: el poema s'ho val.

Rafel: desconec aquest tema.

Estonetes: sí, és molt potent, aquest poema. Petonets.