La piràmide
Aquell que es troba en el cim de la piràmide, també està situat en el seu centre.
La curiosa geometria del la forma és tan aguda i perfecta com antiga:
la piràmide enfonsa els seus fonaments ignorats i gegantins sota la terra
i la seva base és proporcional a l’alçada del seu perillós deliri.
ACÓZAR, Pol dins el bloc El Quadern Blanc
Segons Kandinsky, la piràmide de la humanitat avança sempre, encara que no ho sembli, des de la base a la part més alta. Requereix d’enfonsar els seus fonaments per arribar ben amunt. És una geometria antiga i actual alhora (com la de la piràmide del Louvre), és elemental i elevadíssima alhora. Tocar de peus a terra per poder volar, és el que comunica, en definitiva.
Fa 1 setmana
Entrades
7 comentaris:
Molt interessant. M`agradaria saber on estic situat...
Entre les arrels i les branques, com gairebé tots! Gràcies per passar pel meu bloc.
No m'agradaria estar al centre de la piràmide ni compartir els deliris de grandesa dels grans faraons si d'alguna manera ens remontem a les piràmides egícies.
Si no és així i pensem en altres tipus de contruccions, i per estar al cim, cal estar situat al centre, crec que millor serà oblidar-nos les altures.
Un poema, molt narratiu.
Gràcies, Helena
Quin mal hi ha a estar al centre? Si és el resultat de passar d'una banda a l'altra constantment, en moviment, és bo, crec.
A mi, de la geometría, el que més m'agrada són les dues línies que interseccionen en un punt. Quin gust aquell punt!
Aquerst verset em fa pensar en aquella cançó del grup còmic argentí Les Luthiers "El teorema de Tales de Mileto".
Un gust, aquest punt immutable, Florenci, és veritat. A mi tanta geometria em recorda un quadre abstracte.
Un gust, aquest punt immutable, Florenci, és veritat. A mi tanta geometria em recorda un quadre abstracte.
Publica un comentari a l'entrada