UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 23 d’abril de 2010

Es deslliga
de l’aire,
orella,
ham,
ressò.
Es deslliga,
sens boca,
olor,
enyor,
del mot.

ESCODA i MARGENAT, Martina Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La idea poètica transcendeix, va més enllà del ser llegida o pronunciada, vola més enllà de les ones sonores, de l’ham per entendre-la, del ressò immediat que obté. Se sent més enllà de la paraula escrita, de l’olor d’una flor, del record que se’n té. És efímera, però immutable, com els versos tan curts d’aquest poema, que en són un exemple de tot plegat. El poema allibera la veu poètica, encara que aquesta romangui tancada en una torre d’ivori, he llegit algun cop.

7 comentaris:

Estonetes ha dit...

Magnific comentari del poema, una torre d´ívori amb "ventilació"...

Joana ha dit...

L'enyor del mot, és l'essència de l'enyor per ell mateix, sense el mot no podriem expressar tots aquells sentiments que els altres sentits no en deixen espressar per la falta de contacte físic o per altres motius com l'absència d'una presència física real i palpable. És aleshores quan el mot es converteix en l'unic instrument al nostre abast per expressar els sentiments recorrent sovint al lirisme més extrem que sols deixa entreveure la veritable transcendència del que s'intenta transmetre mitjançant tota forma d'espressió poètica possible.
Quan també el mot falla, és aleshores quan l'enyor es sent d'una forma més viva i intensa i es mostra com a testimoni d'una absència tan cruel que arriba a provocar un gran dolor.
Si enyorem el mot, és que ja ho hem perdut tot, ens quedem amb una sensació de buidor extrema, sorint la insignificança de la vida i l'absurd nihilisme que acaba per demostrar-nos el no res de la nostra existència.
Perdona, Helena, m'he posat d'un pesimisme tan extrem, que ni jo mateixa m'entenc. I hui no és el millor dia per a manifestar-lo, però el poema me'l transmet.

Espere que hages passat una bona diada de Sant Jordi.

Una gran abraçada

Joana ha dit...

volia dir sorgint.

Helena Bonals ha dit...

El teu comentari és sublim, Joana, suposo que el dia acompanyava.

Florenci Salesas ha dit...

"...enyor,
del mot."

Suposo que aquí rau la clau del poema. I la Joana ho ha clavat magistralment. Repetiré el que ella ha dit, d'alguna manera. Quan tot et manca i només queden els mots, encara. Però quan ni els mots en queden, quan fins i tot els mots són enyorats, esperats, i no arriben, la desesperació, la solitut, és completa, tètrica, insuportable.

Què com a mínim us arribin els mots dels qui estimeu, amics!

Florenci Salesas ha dit...

Perdona Helena, he oblidat mencionar el que has dit de la Torre d'Ivori. També estic d'acord amb Estonetes, del que diu, amb "ventilació".

Només això, bon diumenge,

Helena Bonals ha dit...

Jo enyoro els teus mots al Bloqg, Florenci, però deus tenir les teves raons.