UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 5 d’abril de 2010

La raó
com un estri inútil.
Ni tan sols recordam si s’ha rovellat,
ni per on para.
L’oblit de cercades explicacions
ha estat l’única medecina
que ha pogut tancar les cicatrius...
Sé que als prospectes de tal remei
s’especificava
que els efectes secundaris
serien talment la ingestió d’una metzina.
Però jo mai no he pogut triar, ni decidir.
Cicutament, la prevenció no bastava.

SÁNCHEZ-RUBIO, Emili Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

“Crítica de la raó pura”, diu Kant. Aquest poema considera la raó “un estri inútil”. És veritat que la creativitat es basa molt més en la intuïció que no pas en la raó. La raó no serveix de res, al capdavall. Sense voler picar ferro fred, sense voler raonar, s’aconsegueix de curar certs mals molt millor. "Però jo mai no he pogut triar, ni decidir": l'amor no passa per l'enteniment, diu Herman Hesse. Tot i que s’acostuma a considerar que allò irracional seria “talment la ingestió d’una metzina”, si es vol fer com Sòcrates, de fet hom s’hauria de veure la cicuta, metafòricament.

5 comentaris:

Joana ha dit...

Gràcies, Helena. Tot i que el poema considere la raó com un "estri inútil", crec que és indispensable per a poder sobreviure. "L'amor no passa per l'enteniment" però l'amor sense enteniment és un pur fracàs.
Deslligar passió i raó pot tenir unes consequències nefaste, crec que sempre és convenient mantenir l'equilibri i no oblidar que la nostra part racional ens ajuda en moltes ocasions a tirar endavant.

De vegades caldria una gran prevenció per no arribar a situacions realment complicades entre el món racional i l'irracional. Deixar-se portar per la passió de manera inconscient pot resultar molt dolorós. No obtant això, ací al poema es defensa tot el contrari. Jo, personalment, no ho tinc tan clar.

Una gran abraçada

Helena Bonals ha dit...

Si llegeixes Orgull i prejudici, veus com l'autora enalteix l'amor racional. Però el que diu aquest poema també és veritat. Jo també oscil·lo.

Florenci Salesas ha dit...

Joan Fuster defensa tant el poeta calculador, com el poeta arauxat. A cadascú el que té, el que dóna. En aquest cas no és tant raó contra passió en el contingut, sinó en el sistema creatiu. L'un calcula cada moviment minuciosament, l'altre es llença al buit. Si cadascun és sincer amb la seva forma de ser, tots dos arribaran al triomf.

A mi em venen moltes ganes d'insultar la raó, com al poema. En aquest sentit, m'agrada com ho fa, com si emprenya. Però el que diu la Joana sobre la passió sense la raó, també ho sotscric. La raó pot ajudar molt a que els efectes de la passió siguin fins i tot més forts -i eficaços-, que si la deixèssim tota sola.

Moltes gràcies Helena per oferir-nos el poema i el teu comentari d'obertura. Tota una invitació al diàleg que, sincerament, sempre és higiènica. I més avui.

Florenci Salesas ha dit...

Disculpeu els nombrosos errors en el meu comentari.

Alyebard ha dit...

Amb l'amor sempre es te la sensació que es camina sobre una corda de funambulista. Sempre cercant l'equilibri entre el cap i el cor. I a sota no hi ha xarxa.